Carta de la familia Stern sobre les injuries a la familia reial (rebuda el passat mes de desembre) gener 9, 2008

Hola,

sóc l’Albert Stern.

Perdona que molesti, però crec que et pot interessar.

Tal i com alguns ja deveu saber, sóc el germà de l’Enric Stern, el jove de Girona declarat culpable per injuries a la corona el passat 20-N. Després d’assistir al judici, la meva familia i jo hem decidit que ja n’hi ha prou, i hem redactat el text que segueix a continuació.
Les primeres pàgines és la versió en català, i les últimes, exactament la mateixa però en llengua castellana.

No pretenem convertir aquest escrit en una polèmica sobre monarquia o república, sobre l’autodeterminació ni sobre els drets de les persones o les competències de l’estat. Simplement intentem narrar com van succeir els fets a l’Audiencia Nacional i donar-ne el nostre punt de vista.

Moltes gràcies pel temps i prego que disculpis les molèsties que t’hagi pogut ocasionar.
Gracies de nou,

Albert Stern.

Indefensió a l’Audiència Nacional.

Com a familiars d’un dels dos primers encausats per la crema de fotos del rei, ciutadans i assistents al judici que es va celebrar el 20 de novembre a l’Audiència Nacional a Madrid volem manifestar la nostra més profunda decepció pel funcionament

del sistema judicial espanyol. Pensem que el jutge, Sr. J.M. Vázquez Honrubia va mostrar i manifestar una actitud burlesca durant tot el judici. La llista de greuges és llarga i creiem que rellevant.

La nostra opinió es basa en els següents quatre eixos:

1. Entenem que es produí una situació d’indefensió total degut a l’idioma emprat.

2. Entenem que els procediments policials utilitzats són il·legals.

3. Entenem que hi ha hagut prejudicis envers els encausats.

4. Entenem que no hi ha delicte.

El fet que el jutge es negués a sol·licitar un/a traductor/a tal i com van demanar

la defensa i la fiscalia, fins i tot després que a la sala s’oferís per a realitzar aquesta tasca una persona llicenciada en traducció, demostra ja una actitud molt poc imparcial que es veié plasmada en una total indefensió per part dels acusats.

El jutge manifestà que no hi havia indefensió, doncs els acusats havien seguit tot el procediment previst per la llei i comptaven amb una defensa. Tot i això, opinem que es viola completament el dret a tutela judicial efectiva (que en llenguatge planer no vol dir més que el dret a ser defensat de forma justa) quan la persona acusada no té cap possibilitat de ser entesa per la fiscalia, el/la jutge i/o el/la secretari/a judicial.

Com es pot pretendre que s’emeti una sentència justa quan el propi jutge no entén les respostes dels acusats? I el que entenem més greu encara, quan es nega a sol·licitar els mitjans necessaris i que tenia a l’abast per a entendre els acusats? Com es poden donar aquests fets amb tanta impunitat quan l’Audiència nacional compta amb molts antecedents de judicis realitzar amb el suport de traductors? (de català, euskera i àrab per citar-ne només alguns).

Com a ciutadans senzillament no ho podem entendre.

A més a més, els encausats veieren denegat el dret a l’última paraula en fer les declaracions en llengua catalana, doncs el jutge considerà que hi havien renunciat i que s’havien agafat al dret de no declarar. Fet totalment fals.

El jutge J.M. Vázquez Honrubia justificà la seva decisió en base a que tots els espanyols tenen l’obligació d’entendre la llengua castellana i el dret d’utilitzar-la, fet que els dos encausats respectaren , doncs entengueren en tot moment les preguntes de la fiscalia, la defensa i el jutge realitzades en castellà. Simplement, no s’acolliren al dret de parlar-lo, fet que fins on sabem no és delicte; i decidiren fer les seves declaracions en la llengua catalana, llengua cooficial que els és materna i que els resulta molt més fàcil per expressar-se, sobretot en un context tant transcendent com aquest. Pensem que els arguments del jutge són totalment insuficients i injustos.

Entenem que el problema ja no és només de respecte a la cultura i llengua catalana, sinó de violació dels drets bàsics del ciutadans a tenir un judici just.

2.-Entenem que els procediments policials emprats són il·legals.

El jutge J.M. Vázquez Honrubia es negà durant tot el judici a que els Cossos i Forces de Seguretat (en aquest cas els Mossos d’Esquadra) responguessin a les preguntes de la defensa relatives a com havien aconseguit conèixer la identitat dels dos encausats, doncs cap d’ells constava als registres policials en no tenir antecedents.

El jutge manifestà que els procediments policials habituals no podien ésser sotmesos a judici. Decisió que entenem errònia. Doncs el fet que els Mossos d’Esquadra no puguin fer públic d’on obtenen la identitat dels dos encausats ens porta a concloure el següent: els Mossos d’Esquadra tenen i utilitzen arxius prohibits a on hi registren a persones en base només al seu pensament i ideologia polítics.

De fet, entenem que així ho mig manifestà un testimoni (Mosso d’Esquadra) al dir en el judici que la identitat dels acusats fou sabuda pel fet que són dues persones que habitualment participen en manifestacions (legals) i actes culturals diversos.

Són aquests fets suficients com per a constar en una llista de “possibles sospitosos”? És que potser els Mossos d’Esquadra tenen un arxiu de l’estil de caça de bruixes?
Com que no vàrem poder tenir resposta durant el transcurs del judici sobre aquest afer, agrairíem que la Conselleria d’Interior ens tragués de dubtes, i que ho fes de forma honesta i sincera.
En el cas que la nostra conclusió fos certa, i així doncs els Mossos d’Esquadra han utilitzat bases de dades il·legals per identificar els acusats, no hi hauria les proves necessàries per acusar a les dues persones encausades. Si això fos cert, al nostre entendre, aquest fet reforça la situació d’indefensió dels acusats.

3.-Entenem que hi ha hagut prejudicis envers els encausats.

Un altre fet que reforça la nostra opinió sobre la falta d’imparcialitat del jutge J.M. Vázquez Honrubia en el judici celebrat contra la crema de fotos del rei, és que els tres Mossos d’Esquadra citats a declarar ho fessin amagats darrera d’una mampara i no se’n facilités la identitat, malgrat les peticions de la defensa.

Com a família d’un dels encausats, de veritat que no tenim cap interès en veure les cares dels tres Mossos d’Esquadra citats a declarar, però entenem que el fet que gaudissin de tanta protecció mostra prejudicis envers els acusats, doncs s’entén que pertanyen a col·lectius “perillosos”. Fet no demostrat fins a data d’avui i que reforça la situació d’indefensió dels acusats.

4.-Entenem que no hi ha delicte.

Pensem que cremar fotografies no hauria de ser delicte, i creiem que en cas que es considerés injúria caldria que hi hagués una persona injuriada. Cal saber que el propi monarca ha declarat en diverses ocasions que no se sentia agredit per la crema de fotos. Així doncs, com que no hi ha persones que se sentin injuriades, no hi ha injúries, i per tant, no hi ha delicte. A més a més, pensem que és necessari que la persona injuriada acudeixi al judici i exposi els seus motius, fet que no es produí, doncs el jutge J.M. Vázquez Honrubia negà a la defensa la possibilitar de citar-lo. La indefensió dels acusats doncs, esdevé una altra vegada evident.

A més a més, creiem que cremar una fotografia on hi apareix el monarca no és una manifestació contra cap persona concreta, sinó contra una institució. En aquest cas, s’està jutjant doncs una opinió política i la lliure manifestació d’aquesta, i no un acte contra una persona física.

És per aquests fets que pensem que el jutge J.M. Vázquez Honrubia va actuar de forma parcial i arbitrària, i que no es van respectar els drets més bàsics dels ciutadans durant el transcurs del judici.

Pensem, a més a més, que els dos encausats haurien d’haver estat declarats innocents fins i tot en el cas (tal i com és) que sigui delicte cremar fotografies, i creiem que no ens mereixem un sistema judicial que criminalitza opinions polítiques. Aquest judici no s’hauria d’haver celebrat mai.
Creiem que aquests fets són prou greus, i això ens porta a difondre el que vàrem veure i escoltar a l’Audiència Nacional el 20 de novembre.
A nosaltres ens agradaria una classe política que legislés protegint millor als ciutadans que representen i que fos més comprensiva, així com un sistema judicial més plural, tolerant i que oferís garanties als acusats. En una democràcia ben consolidada tot això ja no s’ha ni de demanar, es dóna per fet.
Tots aquests punts van ser aportats i molt ben argumentats pel nostre advocat Benet Salellas, al qual estem molt agraïts per l’excel·lent tasca de defensa que ha realitzat.

Família Stern-Taulats.

Nota( la carta era bilingüe català-espanyol)

Cicles. gener 2, 2008

A banda de tot l’abús consumista que comporten aquestes festes, tots acabem celebrant-les en major o menor mesura. El sentit religiós és ja el més secundari de tot, unes festes paganes com les del solstici d’hivern, cristianitzades, ha tornat a paganitzar-se, o potser han canviat d’advocació, i ara només es venera al consum. Però, a banda de tot aixó, com deia, està la part positiva d’aquestes dates, que es celebrar en la gent més propera ( o no), el final d’un cicle, un any que s’acaba; i entre sopars amb amics, familiars, d’empresa, de rencontres en la gent més estimada que per diverses qüestions més costa veure la resta de l’any, qui acaba pagant “el pato”, és la bàscula, que millor no molestar-la fins després del dia de reis, que tocarà tornar a dur-se bé.Tot és un cicle que es repeteix, i tancar cada any, en peu, un d’ells, és ja motiu de celebrar-lo. Cícliques són també les inundacions de l’estació de Renfe cada cop que cau una gota a Castelló ( no estaria mal posar gondolers entre les andanes, ens seria més cómode per accedir als aqua-trens), cíclics són els trasllats dels jutges que entren en Nules, els toca dur el Cas Fabra, el comencen, i els entren presses en moure cap a un altra destinació, i torna de nou a començar. Cíclics i reiteratius són les promeses electorals ara que de nou ( i com sempre), estem en període preelectoral, aigua per a tots ( i whisky només per a uns pocs), AVE, aeroport i formigó per un tub, cançoneta que és més pesada que les nadales que ens posen a totes hores en tots llocs. També són cícliques crisis caïnites a l’esquerra de la socialdemocràcia (quina creu).Per sort, amb l’any nou tots ens fem nous propòsits, que encara que la majoria no es compliran, ajuda a fer allò que es deia examen de consciència, i analitzar com de “burros”, hem aplegat a ser al llarg de l’any en moltes coses, i el fàcil que és millorar moltes errades, també en temps electoral.

Carles Mulet,Consell Polític Federal d’IU Extret de http://carlesmulet.blogspot.com/

«L’ESMENA D’ERC» pel Grup municipal socialista a Benicarló. desembre 16, 2007

Davant de la situació al Senat, on el Partit Popular ha donat soport a ERC, CIU, EA i CC, i veta les inversions proposades en els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2008, hem de manifestar el següent:
1r. Es carreguen les esmenes que havien presentat, per tal de salvar el País Valencià , inclosa la de la regeneració de la costa nord.
2n. Això demostra que les esmenes primer, i el vet després, són postures electoralistes, magnificades per la proximitat de les eleccions generals del 9 de març. ERC ha utilitzat el tema de la costa nord en benefici propi i com una eina d’atac al Govern d’Espanya.
3r. Saben ells i els seus tècnics, com funcionen les administracions i quins són els procediments que estan normalitzats, quines competències pertanyen a cadascuna i quins són els espais de pacte. Cal recordar que la Constitució espanyola reconeix l’autonomia municipal, i l’Ajuntament de Benicarló no s’ha posicionat formalment al respecte front a altres administracions. En definitiva, no ha dit què vol fer.
4t. Reiterem que després de tindre l’Estudi de Possibilitats redactat per l’empresa Geoteyco a instàncies del Ministeri de Medi Ambient, amb un Concert Previ del PGOU quasi tancat, és l’Ajuntament de Benicarló qui déu fer una proposta i transmetre-la a la Conselleriade Territori i Habitatge, que ha encarregat un estudi d’usos d’acord amb el Pla d’Acció Litoral, i al MMA, per a provocar una confluència dels interessos.
Pel contrari, si continuem com fins ara, on cadascú pensa d’una manera i amb interessos ben diferents (agraris, industrials, residencials, especulatius o simplement que es quede com està), no aclarirem res. L’Ajuntament ha de liderar el procés, escoltant totes les parts, i guardant l’interés general.

El parc eòlic davant la costa del Baix Maestrat més a prop. Imatge virtual mirant cap a Peníscola. desembre 16, 2007

A l’esquerra fotomuntatge del futur parc eòlic marí amb el castell de Peníscola a l’horitzó.

Després del major dipòsit de gas de l’Estat espanyol previst davant la costa de Vinaròs, ara es podria instal·lar el major parc eòlic marí del món. Aquesta setmana els ministeris de Medi Ambient i Indústria i Turisme han fet públic l’Estudi Estratègic Ambiental del Litoral Espanyol, en el que es contempla la possibilitat d’ubicar un parc marí o -offshore- davant la costa del Baix Maestrat. L’alcalde de Vinaròs, Jordi Romeu ha reiterat que el seu posicionament i el del govern municipal és el de «oposició total» a la instal·lació d’un parc eòlic marí tan a prop.

El primer edil apuntava que farà tot el possible per evitar la instal·lació d’un parc eòlic marí. El proper dijous dia 20 de desembre, Jordi Romeu es desplaça a Madrid, «i m’interessaré per conèixer l’estat en el qual es troba aquest tema» ha dit. Romeu va afegir a més que «pensem que és un document generalista en el que la zona de la desembocadura de l’Ebre apareix com zona favorable per a un parc eòlic, però des de l’ajuntament ens reafirmem en contra de la instal·lació d’un parc eòlic front la costa de Vinaròs i esperem que amb aquesta postura el projecte no es porti endavant» .

Onze mil firmes en contra del que podria ser el major parc eòlic marí del món.

Rànquing de parcs eòlics marins

Cap recordar que a Vinaròs es va constituir una plataforma per oposar-se al projecte de Capital Enery d’instal·lar un parc eòlic marí front les costes de Vinaròs i Benicarló. La plataforma que va recollir, en total, més d’onze mil firmes en contra el projecte. Aquesta gran preocupació ambiental contrasta amb el mutisme social davant la situació dels continus abocaments d’aigües residuals a tota la costa del Baix Maestrat, ja que cap localitat de la costa, ni Vinaròs,Benicarló, Peníscola o Alcossebre té cap depuradora en funcionament i aboca les seues aigües residuals al mar mitjançant emissaris submarins sense la depuració mínima legal. Les localitats costaneres del Baix Maestra porten 2540 dies incomplint la Directiva europea 91/271.

Alarmisme liderat pel PP.

En una recent visita del senador del PP per Castelló Juan José Ortiz a Vinaròs, aquest va dir que el PP estava en contra d’aquest projecte i alertava de la possibilitat que pogués continuar “l’amenaça”. Segons Ortiz, s’ha comprovat amb l’estudi on la costa nord de Castelló és l’única que no queda protegida de la província. Aquest pla, que es va fer públic al 2005, contempla instal·lar un parc eòlic de 14 quilòmetres d’ample. Serien un total de 128 aerogeneradors, amb una capacitat unitària de 3 megawatts??. Els aerogeneradors se situarien a 2,5 milles -4 quilòmetres- de la platja, cuyas competències directes pertanyen a Costes, departament pertanyent al Ministeri de Medi Ambient. Davant això, ni Generalitat, ni l’Ajuntament de Vinaròs poden realitzar cap actuació a excepció de mostrar-se en contra, com ve realitzant l’alcalde, Jordi Romeu. Vist al Mercantil

Relacionades:

El parc eòlic marí davant Benicarló i Vinaròs més a prop.

Més sobre parcs eòlics marins al Diari NO TAN A PROP

"PASA PALABRA" desembre 7, 2007

“Pasa Palabra” es un concurs emès per la TV1 basat en un format original britànic anomenat “The Alphabet Game“, en el qual dos concursants intenten acumular segons en diverses proves amb paraules, que serviran per tenir més temps per respondre a totes les definicions de la prova. El concursant pot anar constestant a definicions mentre no falli o demani pausa dient “pasa palabra“, passant el torn a un altre concursant, fins que acaba el seu temps. Els torns es van intercanviant fins que cada concursant esgota el seu temps, i si algun encerta totes les paraules llavors aconsegueix els diners acumulats i guanya la prova.
D’alguna manera en aquest projecte d’emmagatzematge de gas natural anomenat “Castor“, contra l’execució del qual està lluitant la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia, les administracions estatals i autonòmiques estan repetint això de “pasa palabra“. I el més trist de tot és que administracions que, presumptament, han de defensar els interessos generals, i no d’alguns en particular, quan els toca el paper d’assumir responsabilitats i dir “senyors, ens hem equivocat” l’únic que responen es “pasa palabra“. És lamentable que fins a la data únicament ha estat l’empresa qui ha vingut a “donar la cara” davant la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia, quan estem parlant d’unes administracions que tots paguem religiosament de la nostra butxaca i que continuen jugant a “pasa palabra“, sense donar resposta a les reivindicacions de tot un territori que ara s’ha unit davant d’una agressió sense precedents.
En una carta enviada pel Sr. Recaredo del Potro, president de l’empresa ESCAL UGS SL al president de la PCDTS, donen la seva “respuesta preliminar” als principals temes que formen part del Manifest aprovat en el seu dia per unanimitat popular. Diuen aquí que “las actividades que se desarrollaran (…/…) serán compatibles con el entorno” com si aquí tots ens dediquéssim a la indústria: pasa palabra. O que “las emisiones gaseosas que se producirán por efecto de la combustión de gas natural en nuestras instalaciones seran “compatibles“ con el entorno“, a la qual cosa hem de preguntar què entén aquesta gent per “compatibilitzar” emissions gasístiques amb l’entorn: pasa palabra. També ens diuen que aquestes emissions seran “prácticamente inapreciables porque el gas natural es un combustible limpio, de cuya combustión no se producen gases apreciables visualmente“, la qual cosa no vol dir que no se’n produeixin: pasa palabra.
També diuen en aquest escrit que “respeto de las chimeneas (…/…) su altura mínima viene condicionada por cumplimiento de los límites ambientales vigentes“, i ens hauríem de preguntar ara de quins límits estem parlant quan abans les xemeneies eren de 60 metres i aran han decidit que siguin de 20 metres, amb la qual cosa hi haurà molta més contaminació “invisible”: pasa palabra. Per tant, “se minimizará el impacto visual de las instalaciones desde Alcanar”: però… no havíem quedat que no hi havia cap impacte visual? Nova resposta: pasa palabra.
I també que “cualquier actividad industrial que se proyecte deberá ser respetuosa con las que ya están, con su entorno y actividad y también con el turismo y cualquier otra actividad“, a la qual cosa ens hem de preguntar a què es refereix aquesta gent quan diuen que “deberá ser respetuosa con las que ya están” o “con cualquier otra actividad“. Es que n’hi haurà d’altres en un futur? Potser una central de cicle combinat?: Resposta: Pasa palabra. I com a conclusions del que sembla un trist “copiar y pegar“, acaben “JUSTIFICANT” les seves raons amb un “por tanto, no cabe exponer genéricamente y bajo los términos expuestos, como argumento en contra del proyecto falta de seguridad, impacto medioambiental, daños para la agricultura…” és a dir, cap tipus de danys, perquè al seu parer no n’hi ha. Però quan els preguntem si voldrien una indústria com aquesta aprop de casa seva no diuen “pasa palabra”, sinó que simplement diuen que “NO”. Però malauradament, això ja no és cap concurs ni cap joc de paraules, sinó que s’està jugant amb el nostre pa de cada dia i amb el territori: NATROS TENIM LA PARAULA.
Grup jurídico-administratiu

PLATAFORMA CIUTADANA EN DEFENSA DE LES TERRES DEL SÉNIA

D’Alcanar.net

EU aplaudeix la reactivació de les investigacions pel frau electoral de Cabanes. desembre 4, 2007

Veure video

Mulet afirma que l’expedient conté provés irrefutables de la manipulació del cens, i la implicació d’un grup empresarial
Després que l’anterior fiscal en cap de l’audiència de Castelló, el fabrista Javier Arias, tancara en fals la investigació penal per l’anomenat “ Cas Siurana”, o l’alcalde de Cabanes, tres nebots seus, i dos dirigents locals del PP havien empadronat de manera irregular a més de 40 persones de la Vall d’Uixó sense cap vinculació en el municipi, just abans de tancar el cens electoral, per garantir una victòria del PP, la denúncia presentada davant dels jutjats d’instrucció, per part del grup municipal d’Esquerra Unida, ha avançat de manera molt favorable per als denunciants.
El regidor d’EU a Cabanes, Carles Mulet, ha mostrat la satisfacció pel desbloqueig del cas després de la paralització interessada de l’anterior fiscal “ hem vist com en els centenars de fulls de l’expedient, els informes de la investigació policial dels domicilis, practicada tant per la Guàrdia Civil, com de l’INE; aquests estaven ruïnes, deshabitats, i que en cap dels casos denunciats, no van poder localitzar a cap dels empadronats sospitosos, les declaracions dels acusats eren insostenibles i amb contradiccions de gran abast, i tres dels empadronats il·legalment han reconegut que no van autoritzar canviar-se del padró de la Vall d’Uixó al de Cabanes”.
Segons Mulet, ara el jutjat d’instrucció número 3 de Castelló, ha tornat a demanar la compareixença de tres dels veïns de la Vall d’Uixó que van denunciar ser víctimes involuntàries d’aquesta manipulació “ mentre aquests veïns afirmen que en cap moment van donar l’autorització per ser inscrits en Cabanes, el jutjat ha requerit a l’ajuntament perquè facilite els originals de la inscripció, i hem pogut comprovar com tots aquests s’han fet amb la mateixa lletra, i amb unes signatures que qualsevol grafòleg pot veure són imitades, per tant, la implicació per delictes en manipulació de document públic, protecció de dades, i prevaricació podria afectar també al funcionariat que ha de vetllar per aquests assumptes”.
Mulet ha afirmat que entre les declaracions de veïns de la Vall d’Uixó empadronats en domicilis de l’alcalde i familiars seus, apunten com autor material d’aquestes tramitacions irregulars a un veí d’aquest municipi relacionat familiar i empresarialment amb un important grup empresarial afincat entre Cabanes i Orpesa, amb grans interessos econòmics en aquest primer municipi “ poc a poc, les investigacions van tancant més el cas, i confiem en una breu condemna als autors d’aquest atemptat contra la democràcia, i la inhabilitació de l’alcalde del municipi, així com mesures d’excepcionalitat per entendre que la corporació actual del municipi no correspon a la voluntat dels veïns, sinó al frau electoral”.
El regidor ecosocialista ha anunciat que en breu es donaran a conèixer novetats importants en les proves testificals del cas, que ajudaran a la investigació, de moment, s’ha demanat també formalment a la Fiscalia que revoque l’arxiu de les diligències d’investigació penals obertes en l’Audiència, i es sumen a l’expedient obert per la via judicial.

CASTOR: Una Qüestió Política. desembre 3, 2007

El projecte Castor contempla la creació d’un megamagatzem de gas enfront les costes de Vinaròs i tota la infraestructura associada.
L’ajuntament de Vinaròs ha expressat reiteradament el seu desig d’ubicar la planta terrestre dins del seu terme municipal i en aquest sentit està treballant.
Vinaròs, o millor dit els seus governants, rebran les compensacions econòmiques. L’afectació del projecte, en cas de realitzar-se, serà per a tot el territori i altres localitats en poden rebre les majors afectacions. El riu Sénia esdevé de nou una barrera administrativa que ampara desicions polítiques molt poc respectuoses amb pobles veïns però de diferent comunitat autònoma.
L’ajuntament d’Alcanar ha expressat la seua oposició al projecte. També ho ha fet de forma unànime el Consell Comarcal del Montsià. Altres ajuntaments com els de Tortosa i Amposta també s’han declarat contraris a ubicar dins del seu terme la planta terrestre del Castor.
Fins ara, ni la Generalitat de Catalunya ni les localitats catalanes han estat reconegudes com a part afectada. I això, perquè?
El projecte ja es va iniciar amb Josep Piqué com a ministre d’Indústria i ara el ministre Clos li dóna carta d’execució. Els seus correligionaris es manifesten a favor i membres d’altres partits en contra. Però és possible que un projecte de tal envergadura pugui reduir-se a una qüestió de “rivalitats polítiques”?
És aquesta la dimensió política dels nostres polítics? És aquest el “talante” democràtic dels partits que governen a les diferents administracions?
Perquè tot sembla fer-se d’esquenes als ciutadans. O és que l’Ajuntament de Vinaròs s’ha plantejat informar del projecte Castor a la ciutadania i fer una consulta popular? I si pobles veïns rebutjen el projecte, com poden estar els polítics vinarossencs desitjant la seua execució?
Perquè quins ponts de diàleg s’han establert entre les diferents administracions per intentar consensuar entre tot el territori la implantació del Castor?
Molt em temo, pel que jo sé, que no cap.
Per tot això, l’acció ciutadana és de vital importància per a preservar el nostre entorn d’agressions salvatges com el projecte Castor. I per això es crea la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia: per a posar els interessos del territori i dels seus habitants per damunt dels interessos partidistes i dels seus polítics.
Jordi Conesa

«Assessors» per Carles Mulet novembre 20, 2007

Relacionada amb: Més assessors per a tots de la Diputació de Castelló.

Diputació de Castelló, Assessors per a tots.

Assessores i assessors per a tots a la Diputació provincial de Castelló.

Albiol “ Fabra converteix la diputació en una agència de col·locació.

En la encomiable lluita contra l’atur que practica el PP, tot aquell regidor, alcalde de poble menut, familiar, veí, pilota que passa per ahí, és col·locat com assessor de la Diputació Provincial de Castelló, i com que estan contra el treball en precari, els sous són els que mai apleguem a somniar la gent treballador normal. I és que hem perdut ja el compte dels afortunats contractats per la Diputació com a càrrec de confiança.
Amb una rabera tant llarga de comitès de savis al voltant del president, encara costa de creure com les comarques de Castelló encara tenen unes carreteres de vergonya, els xiquets s’amuntonen en barracons per rebre les classes, o les cues de la sanitat són tant llargues… Aleshores, en què assessoren el savis assessors a Carlos Fabra i els seus diputats?, deuen ser en coses de metafísica que la resta de mortals no apleguem a albirar, ja que de la resta, poc es veu. I per als xanxullos i negocis privats, ja hem vist com ell solet en té prou per autoassessorar-se. Misteris sense resoldre.
Imaginem que serà el nivell suprem de la sapiència elevat cotes inabastables, com al què han fitxat sortosament com assessor del delegat cultural de la inexistent Ciudad de las Lenguas. Recordareu com les més importants universitat i empreses multinacionals estaven fent subhasta a l’alta, i al final ha estat ell, i només ell, qui ha aconseguit conquerir-lo, quina sort d’assessor; amb tanta formació, capacitat, saber estar i virtuts condensades.
I és a què, a qui no li fa goig fer-se el carnet del PP, sabent que és un passaport per a obtindre un sucós sou, sense pegar pal a l’aigua, i no només no treballar, sinó tindre el sumptuós privilegi d’assessorar a persones de la dignitat de Carlos Fabra o Jose Luis Gimeno.
Carles Mulet Membre Consell Polític Federal d’IU

Injúries al rei novembre 14, 2007

Publicat a www.lavanc.com

Aquest estiu The Times assegurava que “durant 30 anys ha estat idolatrat, mentre viatjava en costosos iots, feia carreres de motos, gaudia d’una vida luxosa i rebia un tractament respectuós que altres monarquies europees ni tan sols poden imaginar. Però ara hi ha indicis que el Rei Juan Carlos corre el risc de perdre el favor dels seus súbdits”. El conservador diari britànic alertava de la creixent pèrdua de popularitat del monarca espanyol. Un periòdic propietat del neocons Rupert Murdoch (és a dir, de dretes de tota la vida) feia un repàs sobre l’actualitat que rodeja la corona per concloure que “per al monarca espanyol, coronat per ordre del dictador Franco a la seva mort el 1975, les coses no van, darrerament, pel camí que desitjaria”.Jo supose que si The Times es publicara a Espanya la fiscalia haguera denunciat la publicació d’ofici i algun jutje haguera decretat el segrest de la publicació però, afortunadament, a la resta d’Europa existeix llibertat d’expressió. Llibertat que encara no gaudim a l’Estat espanyol. Perquè, a pesar que la Constitució al seu article 16.1 garanteix la llibertat ideològica i l’article 20.1 reconeix i protegeix el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà… als darrers mesos estem assistint a tot un seguit de lamentables fets que posen en dubte aquests dos drets fonamentals: tant el de la llibertat d’expressió com el de professar qualsevol ideologia amb llibertat.Per això, des d’Esquerra Unida vam intentar demanar a Les Corts Valencianes que instaren el Congrés dels Diputats a despenalitzar les “injuries al Rei” amb l’objectiu de salvaguardar la llibertat d’expressió i garantir el dret a la llibertat ideològica dels republicans i les republicanes. Dic que ho intentarem perquè el Partit Socialista, trencant la norma que havia seguit des de l’any 95, va vetar la proposta amb la complicitat, com no, del Partit Popular. La paradoxa era insuportable. Els dos partits majoritaris s’unien per tal de censurar una proposta que pretenia reivindicar un dels drets més importants de tots, el de la llibertat d’expressió. Sense el que no existeix democràcia creïble de ningun tipus. Açò ens va impulsar a defensar la proposta, per sobre de l’ordre del dia i de la censura ‘llunàtica’ dels socialistes i els vells mètodes rescatats pels populars.El resultat ja el coneixeu, sens va negar la paraula des de la Mesa de Les Corts, on la presidenta va fer un ús dictatorial del seu paper de moderadora. Però el fet no és més que un nou capítol de persecució de l’ideari republicà. Centenars de milers de republicanes i republicans veuen impotents als darrers mesos com se’ls nega, fins i tot, els drets més bàsic, inclosos el de la llibertat d’expressió i d’ideari. I entre tots ells, el més important de tots, el dret a triar lliurement. El mateix que se’ns ve negant des de fa 30 anys. I, a pesar de tot, any rere any, a tot arreu es multipliquen les plataformes i els actes que sobrepassen els intents del poder econòmic, polític i mediàtic per acallar la veu del republicanisme. I això, perquè la tricolor continua espantant als qui han convertit el sistema en una gran ruleta de joc i mantenen la voluntat popular segrestada a punta de bitllets. Elegir mitjançant el vot al màxim representant de l’Estat, no és cap capritx, és una imperiosa necessitat de salut democràtica, tot i que els valors republicans van molt més enllà. República significa, en primer lloc Democràcia, perquè si no se’ns reconeixen tots els nostres drets individuals i col·lectius podrem parlar de dictadura o de despotisme, però no mai de Democràcia. Però també vol dir llibertat, igualtat i solidaritat. Un sistema just. Un camí cap a l’emancipació.

Marina Albiol és Diputada d’EUPV i Compromís a Les Corts

EL TOTAL ÉS LO QUE CUENTA. novembre 14, 2007

El Ministeri de Medi Ambient va difondre la campanya d’informació i sensibilització en favor del desenvolupament sostenible i per a la protecció del medi ambient sota el lema “El total es lo que cuenta“. Aquesta campanya promovia el consum responsable, la protecció dels recursos naturals i, sobretot, conscienciar la població sobre els riscos per al futur ambiental com a patrimoni col·lectiu.
Sota aquest lema publicitari l’anunci deia “total… per cremar uns matolls“, “total per fer una barbacoa“, “total, per una llauna“, “total per dos minuts…”, “total, per uns litres d’aigua…”, etc., i el total acaba amb incendis forestals que cremen milers d’hectàrees, amb tones de residus contaminants abocats als mars, alliberament de gasos a l’atmosfera que contribueixen a l’efecte hivernacle, o miliions de litres d’aigua perduts cada dia. I el missatge final era “en todos está invertir el proceso: el total es lo que cuenta”. Aquesta mateixa campanya es podria traslladar a la política de la pròpia administració estatal que, per una banda, intenta conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de respectar el medi ambient i, per altra, ens “clava” al territori el projecte Castor, una indústria d’emmagatzematge de gas natural que serà la més gran de l’estat espanyol i una de les majors d’Europa en capacitat i, com no, en conseqüències.
Potser aquesta mateixa campanya l’hauríem d’utilitzar els ciutadans com a “contramissatge“, perquè es veu que el Ministeri d’Indústria juga amb uns altres “totals“: “total, per una indústria més…“, “total, per una mica de CO2 a l’atmosfera…”,”total, si la gent ni ho notarà…”, “total per quatre finques expropiades…”, “total, pels pagesos afectats…”, “total pels pescadors perjudicats…”, “total per fer córrer la planta més endins…”, “total si encara els farem un favor…”, “total, si no es veurà…”, acabant amb un “total, si igual farem el que voldrem” i “total, si la gent de les Terres del Sénia no es mourà.”
Efectivament, “tots nosaltres tenim la responsabilitat d’invertir el procés“, un procés d’obscurantisme, falta d’informació i nocturnitat de les administracions estatals i de l’empresa en particular, contra el qual la gent de les Terres del Sénia hem respost a aquesta destralada al territori, i ho continuarem fent. Ens hem mogut reunint 7.012 firmes en un cap de setmana, hem anat a mobilitzacions i marxes que han despertat la consciència popular, i aquesta mateixa conscienciació s’ha traduït en la constitució de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia. La gent hem dit PROU i hem sortit al carrer tots junts per continuar dient:

“Prou als mals usos i als abusos. Prou a malmetre el territori. Prou a ser la deixalleria industrial de l’estat. Prou a fer malbé una zona que conserva encara els valors naturals i paisatgístics! Prou a ser el “territorio comanche” de ningú: PROU A TOT AIXÒ!
Des de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia agraïm a tothom la seva col·laboració i la participació en les mobilitzacions i actes que s’han vingut convocant en defensa del territori; d’aquest territori que no volem que siga cap moneda de canvi en tots aquests “totals”, ni segon plat d’uns proclamats interessos generals que no són altra cosa que els interessos d’alguns que remouen aquesta gran olla de diners que és el projecte “Castor“, i que de ben segur omplirà la butxaca d’alguns interessos no tan generals. Sens dubte una gran olla on tothom hi vol acabar sucant, i no precisament pa.
És cert, en tots nosaltres hi ha la responsabilitat d’invertir aquest procés” perquè… “EL TOTAL ES LO QUE CUENTA”.
PLATAFORMA CIUTADANA EN DEFENSA DE LES TERRES DEL SÉNIA Grup jurídico-administratiu.

Robar-li als pobres novembre 14, 2007

Els pressupostos de la Generalitat tenen un pecat original. Una manca de credibilitat insuportable. Tothom sap que els comptes en mans del Partit Popular s´han convertit en una eina de propaganda, centenars de papers que ho suporten tot perquè alhora de la veritat no hi ha res que siga veritat. Es poden gastar milers d´euros publicitant el 0,7% per a cooperació mentre es modifiquen els comptes per destinar els diners de la solidaritat a la Copa del Amèrica. Una estratègia molt de la dreta, furtar-li als pobres per donar-li als rics. I els pressupostos de sanitat són el millor exemple. Com s´atreveixen a presentar els mateixos pressupostos en el capítol d´inversions quan l´any passat ja estaven i no es van executar? Entenc que el 2007 ha estat un any electoral i que la dreta ha de recórrer a la mentida per tal de rascar uns vots que no obtindrien si digueren la veritat. Cal enganyar, manipular, i amagar… per tal de fer creure que s´interessen pels problemes de la gent. I, alhora de la veritat els diners desapareixen de la sanitat i de l´educació i, per obra i gràcia de la modificació de crèdits, apareixen al serveis dels grans pelotassos. En els pressupostos del 2008 apareixen pressuposats exactament 41 centres de salut, els mateixos que l´any passat i que no s´han fet. Però ja saben que qualsevol paregut d´aquestos pressupostos amb la realitat, es pura casualitat, tal i com haurien d´advertir els crèdits del document presentat pel Consell. Però les falses inversions no són l´única mostra de fins a quin punt pot arribar a mentir el PP sense cap vergonya. A les xifres presentades no hi ha ni rastre del deute de mil milions d´euros que la conselleria manté en base a factures que continuen amagades als calaixos. Pel que veiem no pensen pagar, retardant i ampliant així un deute insuportable que hauran de fer front propers governs d´un altre signe polític ben diferent a l´actual. Per tant, d´aquestos pressupostos el més amable que podem dir és que són totalment falsos, perquè si pensàrem malament hauríem de concloure que són una interessada estratègia per afavorir els negocis de determinades empreses. Si el passat impedeix el desenvolupament normal de la sanitat pública (factures impagades i dèficit en infraestructures) el futur no promet res millor. La inexistent política d´investigació fa augurar el pitjor dels presagis. El programa d´ investigació sanitària només representa el 0,48% del pressupost total de la conselleria de sanitat, la inversió real en Salut Pública ha baixat un 21% i les transferències més d´un 12%. De fet la promoció de la salut, tot allò referent a la prevenció, la detecció precoç… tan sols representa un 1% del pressupost de la conselleria de sanitat. I es que la dreta està molt arrelada al passat, en eixe passat que ací anomenen bioètica, i financen, i a l´altra vora de l´Altlàntic anomenen el Designi Intel·ligent. I no aposten per la investigació com tampoc no creuen en la prevenció. Però encara no hem arribat a l´escàndol més sonat. La concertació amb empreses privades representa ja el 7,8% del total dels pressupostos, és a dir, 430 milions d´euros. Fem un càlcul amable, si les concessionàries tenen previst un beneficis empresarial del 6%, la conselleria els està regalant concretament 25,8 milions d´euros. Però això és molt benpensant, podem estar parlant fàcilment de 50 o 60 milions d´euros, exactament el mateix que ha pressupostat el PP en inversions hospitalàries. Per tant, podríem invertir el doble si la dreta no preferira regalar-li als amics, el que prèviament ha robat als pobres. Aquesta és, sens dubte, la conclusió més trista dels pressupostos.

Per Marina Albiol, que és Diputada a les Corts del País Valencià pel Compromís

MOBBING RURAL novembre 1, 2007

Tothom parla de mobbing immobiliari i laboral, ja comença a ser hora que algú parli amb veu alta que els nostres pagesos estan sotmesos a assetjament, és a dir que els nostres pagesos pateixen mobbing rural.
Es poden fer decenes de xalets en els nostres pobles, però ja no ens deixen fer granges. Si és que ens les deixèssin fer,haurien d’estar a més de 1000 metres del nucli urbà, quan els xalets poden construirse a tocar de les nostres explotacions, amb tots els problemes que això comporta pels nostres ramaders ,denuncies…
El sòl agrícola és més car, i el pinso, i el gasoil, i els tractors, però en canvi els pagesos reben meys diners per allò que produeixen, i no només això sino que només perceben de mitja el 25% del preu que paga el consumidor.
A més a més ara han de cumplir una normativa molt més estricte, que fa 10 anys no hi era, i és molt comprensible ja que el consumidor d’avui en dia és molt més exigent, i el ramader ho sap i és el primer en garantir qualitat i seguretat alimentària. El problema és que l’administració permet l’entrada de productes de països tercers que no compleixen ni la meitad dels requisits que aquí es demanen. Sembla que la traçabilitat només serveixi per castigar al pagès i no per imformar el consumidor, de l’origen i de la qualitat dels productes.
No només això, estem sotmesos a un trinxament del territori i del sòl agrícola per part de les infraestructures i del totxo que fa que els pagesos cada vegada es quedin amb menys base territorial per exercir la feina que sempre han fet.
A Girona l’ajuntament ja lloga pagesos jardiners per llaurar terres abandonades, hi ha estudis que certifiquen que la massa boscosa augmenta per la degradació del sòl agrícola, també se sap que a menys cultius,menys massa foliar, més contaminació a l’atmosfera, ja que hi ha menys intercanvi O2/CO2 ,…algú s’ha parat a pensar si podriem viure sense pagesos?

El problema és que a Girona els pagesos són el 2% de la població,però ja sabeu que gestionen el 90% del territori?…potser aquest és el problema real, que en gestionen massa i no interessa, ja que com molt bé sabeu germans de ses illes, ja que ho patiu més que ningú, l’agricultura no és amiga de la totxocultura, perdó, de la totxoincultura.
Jack Massacks Girona del bloc Amics del Arbres.

La ramaderia també compta octubre 31, 2007

Moltes vegades no donem la importància que es mereix al sector ramader del nostre País pensant que únicament són rellevants les fruites i hortalisses. No hem d’oblidar que la ramaderia representa un volum de facturació important en el conjunt de l’economia valenciana i, el que és més important, contribueix a fixar a la població en les zones rurals al ser una activitat que es desenvolupa fonamentalment en zones d’interior en la qual existeixen escasses alternatives. Els ramaders valencians estan sumits ara en una greu crisi com a conseqüència dels increments de costos de producció com el pinso i l’estancament dels preus percebuts en origen, amb unes pèrdues que hem valorat ja enguany en més de 100 milions d’euros. L’augment del cost del pinso per al ramader al llarg d’enguany és de més d’un 40% i no obstant això els preus de venda dels seus animals no es veuen reflectits en el preu de les diferents llotges, el que prova que la participació del ramader en la confecció del preu final és pràcticament nul·la. Un cas flagrant és el del sector porcí on un animal posat en la porta d’un escorxador és avui 60 euros més barat que l’any passat, mentre el ramader paga 41 cèntims més per quilo per l’augment de costos. Paral·lelament a l’anterior es comprova que els marges entre el preu d’origen i destinació de la carn han pujat l’últim any, entre una forqueta compresa entre el 115% del corder i el 315% del porc. AL nostre judici l’anterior revela que els ramaders cada vegada cobren menys diners pel seu producte i les baules de la cadena existents entre el sector productor i la superfície de venda augmenten el seu marge. No existeixen a més motius lògics perquè es done una situació com l’actual en la qual l’augment dels preus dels cereals ha provocat una crisi ramadera espectacular a causa del increment del preu dels pinsos i també alhora provocar una crisi familiar a l’elevar-se considerablement el preu de productes bàsics com el pa, la llet, el pollastre, etc. LA UNIÓ, representant dels productors, ha decidit de nou aliar-se amb les principals associacions de consumidors del País Valencià (AVACU, UCE i TYRIUS) perquè sens dubte es tracta de les dues baules més febles de la cadena agroalimentària que s’estan duent la pitjor part d’esta crisi. És convenient sensibilitzar a la societat que si els pugen eixos productes de consum bàsic no és perquè el llaurador s’estiga enriquint amb el preu dels cereals, sinó que la qüestió ve generada per un excessiu emmagatzematge de cereals per a usos possiblement especulatius i que per tant existeixen arguments suficients perquè intervinguen els serveis de competència. Així, LA UNIÓ i les associacions de consumidors han decidit convocar actes de conscienciació social que s’iniciaran el pròxim 25 d’octubre. A més d’exigir que els òrgans de la competència entren de ple a resoldre com uns quants pacten i eleven preus a esquena de ramaders i consumidors, la greu situació requereix de mesures urgents de les dues Administracions perquè en cas contrari es pot produir un abandó massiu d’explotacions. Reclamem així entre altres coses ajudes directes per a pal·liar les pèrdues per l’encariment de l’alimentació animal, préstecs a interès zero amb un any de carència, exempcions fiscals i de quotes de la Seguretat Social, increment de les subvencions en les assegurances de retirada o campanyes de promoció de la carn. Pensem que són mesures raonables perquè als nostres ramaders ja no els serveix l’anunci de creació de taules de negociació sinó actuacions ràpides i efectives que sanegen la seua malparada economia.

Joan Brusca és el Secretari General LA UNIÓ-COAG

Tuta absoluta octubre 29, 2007

Tomàquets penjats amb primor tot just els apunta el color o disposats en caixes en lloc fresc i airejat, els tomaquets aguanten, i conserven salut i sabor varios mesos. Són els arxiconeguts en les comarques del nord del País Valencià com tomàquets de penjar, que antany s’assaborien durant l’hivern en pobles i masos. Fa unes poques dècades van descobrir els consumidors amb olfacte el sabor d’aquests tomàquets i això va suposar un alleugeriment econòmic per a uns centenars d’agricultors de Les Coves, Cabanes, Alcalà de Xivert, Torreblanca, Vilafamés entre altres poblacions. No són vistosos, però els fan una eficaç competència als grans i fortament colorejats del mercat, vistosos i sense sabor a res. Aquesta tardor preelectoral els tomàquets de penjar sofreixen l’atac de les pluges, que els esquerda a punt de madurar, i de la tuta absoluta, una arna d’importació procedent de l’Amèrica del Sud que es va colar en els nostres camps suposadament per manca dels suficients controls en la importació d’aliments. Lamenten els productors la minva que això ha suposat en els seus ingressos i esperen el miraculós fitosanitari que extermini o allunyi la plaga dels seus camps. Encara que mentre arriba o no arriba l’antídot necessari que acabi amb la tuta absoluta, podríem anar pensant en algun altre fitosanitari per a combatre insectes lepidópters i arnes que originen entre nosaltres plagues o malalties socials endèmiques o cròniques. Sense anar més lluny: ens hauríem de preocupar per trobar el remei parell eliminar l’arna d’un nacionalisme, espanyolista o no, que apel·la a les vísceres i que sol incubar mals majors que la grandilocuencia electoralista amb que es manifesta. Fixin-se si no, veïns, en aquestes apel·lacions a l’Espanya que tots duem en el cor, o al “cor espanyol tots els dies” de Mariano Rajoy, dels quals parlava el cap de files dels conservadors valencians Francisco Camps aquest altre dia, seguint la doctrina a l’ús ordenada i beneïda en la seva formació política de llarg a llarg de les nostres terres hispanes. Tot un parlament o parlaments electorals on van sortir a relluir, en presència de poders i potestats conservadores, les referències a l’orgull patriótic per haver nascut en aquest racó del globus i al·lusions a una idea de pàtria intrínsecament unida a amors i afectes, a sentiments o sentimentalismes epidérmics. Són manifestacions en aparença innocents, com els crits de “Visca Sant Fernando!” o “Visca el Rei amb tots els seus atributs virils!” que dóna un patriota en un dels esperpents de Valle-Inclán. Però només aparença, perquè els crits de l’esperpéntic patriota ocultaven fa gairebé vuitanta anys desastroses intervencions regies en no menys desastroses derrotes dels nostres soldats en l’aventura colonial norteafricana d’aleshores. Les apel·lacions i les sentimentals frases gruixudes amb el cor com epicentre avui dia, només envernissen, i sense massa tempt ni racionalitat, un atac desmesurat i irracional a la figura i la política del Govern que encapçala Zapatero. I el pitjor del cas és que un antídot o fitosanitari que allunyés de la dreta espanyola els excessos patriótics, que té tan arrelats, no és difícil de trobar: en algun lloc de l’etiqueta apareix l’epígraf racionalitat que pot acabar amb aquesta plaga tan arrelada històricament en la dreta espanyola. Clar que racionalitat i sentit comú són productes, l’ús dels quals es fa imprescindible, per a posar fi algun dia a les disensions, insidies i conteses internes dels anomenats partits d’esquerra. Començant, entre els valencians, pel primer partit de l’oposició del País Valencià, el PSPV-PSOE. Un partit amb una trajectòria digna i lloable en el passat, al que els seus adalids valencians vénen convertint en les últimes dècades en un partit de partides serranes i agrests: l’arna del medro o la plaga de l’insecte lepidópter que vol treure cap duen inexcusablement a la deterioració de la collita: el plor i quebrant electoral, que tant satisfà als seus adversari polítics. Uns adversaris que assaboreixen aquests dies, com vostès veïns assaboreixen els tomàquets de penjar, el lamentable episodi entorn de la dimissió de Joan Ignasi Pla. I mentre els arriba o no els arriba als agricultors castellonencs el fitosanitari per a combatre la tuta absoluta de les seves tomateres, bé seria que fenicis i cartaginesos comencessin a tractar-se amb el qual necessiten, que ho tenen més a mà. de PACO MARISCAL a El País

Me’n vaig octubre 13, 2007

CARTA OBERTA A LA SECRETÀRIA GENERAL DEL PARTIT COMUNISTA DEL PAÍS VALENCIÀ, MARGA SANZ -Veure video-

Benvolguda companya:

T’escric aquestes línies per a comunicar-te la meua decisió de donar-me de baixa del Partit Comunista. El fet d’haver estat militant en ell de forma ininterrompuda durant més de trenta anys, la importància d’aquesta decisió per a mi i haver estat secretari general d’aquesta organització durant uns anys, em fan dirigir-te aquesta carta i ferl-la pública en mitjans de comunicació per a intentar explicar els motius d’aquesta decisió.Vaig a entrar en el PC quan ja no era un estudiant, treballava com a professor de la Universitat Politècnica. Vaig prendre la decisió després de sentir per Ràdio Paris la constitució de la Junta Democràtica. Medití prou la decisió. Tenia clar que el PC era l’eina més eficaç per acabar amb el franquisme però dubtava de la voluntat democràtica d’aquest partit. Rosa Luxemburg em va ensenyar que la llibertat sempre és un element fonamental i bàsic. Havia llegit molt de la manca de llibertat en la URSS i això suposava un fre objectiu per a mi.

Per açò l’eurocomunisme em va semblar il·lusionant i per açò també em sentí sempre molt allunyat del PCPE, partit en el que tu militares durant molts anys. La creació d’Esquerra Unida va ser un altre moment decisiu pel que he treballat des de la seua constitució amb totes les meues forces dedicant-li moltes hores i dies de la meua vida personal.Avui em baixe del tren del PC. La gota que ha colmat el got respecte als meus dubtes de romandre en ell té a veure amb una decisió del PCE i també teua:La presentació com candidata a la Presidència del govern d’Espanya. Evidentment, el PCE té tot el dret a presentar-te com a candidata en IU. Però em permetrà que et diga que ho trobe com un indicador de la seua mala pràctica política. Jo entendria que persones conegudes i amb experiència política com Paco Frutos o Felipe Alcaraz es presentaren. També podria entendre que una persona jove s’arriscara a presentar-se en una candidatura amb caràcter més alternatiu. No puc entendre la teua presentació més que en clau de la lluita interna del PCE en IU menyspreant els efectes que puga tenir en els resultats electorals d’Izquierda Unida. Crec que una persona que es presenta al càrrec més important que es pot votar, de moment, en Espanya ha de tenir un mínim d’experiència pública. Per no ser, no has estat ni regidora d’un municipi xicotet. No s’ha de ser un especialista electoral per saber que mai Izquierda Unida podria, amb el seus recursos, superar el handicap de presentar a una persona desconeguda políticament. Amb tots el respectes a la teua persona però No creus que en el mateix fet de presentar-te hi ha un cert menyspreu al mateix sistema democràtic? A mi sí m’ho pareix i no vull compartir-ho.Per això no és més que la gota que omple el got. Visc i patisc des de fa temps la confrontació sistemàtica del PCE amb l’actual direcció d’IU. Visc i patisc la política d’exclusió, de trencament del consens i de marginació de tot allò que no està d’acord amb la posició majoritaria en Esquerra Unida i de la què el PCPV és corresponsable . Ja m’he cansat. Ja no vull que ningú em puga dir que també en soc responsable. Senzillament me’n vaig.Me’n vaig també perquè crec que el PC no solament ha perdut la capacitat de transformar la societat en un sentit emancipador sinó també ha perdut, fins i tot, la capacitat d’analitzar la mateixa d’una forma adequada. L’únic que preocupa és ser un grup de pressió eficaç a l’interior d’Esquerra Unida i d’Izquierda Unida. La resta, fins i tot obtenir uns bons resultats electorals, no preocupa en absolut.Lamente amb aquesta decisió allunyar-me de persones entranyables i lluitadores incansables per la millora de les condicions de vida dels valencians amb els que he compartit moltes hores i il·lusions. Però, com que no sóc d’aquelles persones que se’n van a casa, quan demà ens trobem en el treball polític o social estic segur que podrem continuar dialogant respecte als problemes de l’esquerra i treballant colze a colze per la millora del nostre País.

Et saluda.

Joan Ribó

«Indis, sí» per Enric Morera octubre 11, 2007

Indis, sí
Sí, estem cansats de fer l’indi i ballar al so de la música que ens volem marcar els altres. Si, esta frase es meua. Estem calents en comprovar com hem rebut més detalls de la bomba per part dels veïns que de la delegació del Govern. Tenim comptabilitzades més de 50 accions contra els bens o les persones del BLOC i estem farts de tanta impunitat. També estem farts de què se’ns acuse de tarats mentals per defensar coses tan obvies com la recepció de TV3 al País Valencià però clar, la pròxima Carrasqueta hauria de ser al despatx de Montilla, l’Honorable President de la Generalitat de Catalunya. Per descomptat que el BLOC es continuarà mobilitzant per la defensa de la recepció de TV3 al País Valencià i Canal 9 a Catalunya. També IB3 a casa nostra, clar que sí. En l’època de la comunicació global, d’internet alguns van d’ayatolas inquisidors a casa nostra. El BLOC continuarà treballant per la llibertat d’expressió, per la nostra llengua ja siga al carrer, a les Corts Valencianes, on siga convenient. Creiem en la llibertat i estem en contra de la censura informativa. Però este fet no ens ha d’impedir situar el nucli del problema. Montilla és un dels responsables principals del tancament de TV3 al País Valencià. Ell, com a Ministre d’Industria del “Gobierno de España”, va propiciar el passe de TV3 d’analògic, sense previ avís, a digital al nostre país i sense les oportunes garanties. Calia ajudar a La Sexta i el mundial de futbol. Després no ha fet res, no ha mogut un dit. Als valencians ens volen situar en la crispació, el conflicte, vaja fer l’indi a tothora. El nucli del problema és el PP i el PSOE. Uns i altres. Montilla ha continuat el camí marcat per Barrionuevo. No ens valen soflames estèrils. Qui puga influir de veritat, amb la força dels vots i els suports parlamentaris, que faça alguna cosa. Que es negocie bé la concessió d’un nou multiplex al nostre País, ara sols en tenim un i a Catalunya hi ha dos. La força dels vots també és clau per a defensar el nostre País. Molts dels que s’encenen en flama pel que passa al nostre País, aniran a votar el talante zapateril per por al PP. Això és el que tenim. Bé i demà el dia de la Hispanidad. El PPSOE competint a vore qui la té la banderita més llarga. Encara estic tremolant en vore a Rajoy proclamant el dia de l’orgullo español. Vaja que ho tenen molt clar i nosaltres hem de deixar de fer l’indi.

L’ESCALFAMENT GLOBAL AVIAT POT CANVIAR-SE EN REFREDAMENT octubre 11, 2007

Oleg Sorojtin, Institut d’Oceanografía, doctor en Física i Matemàtiques declarà: “El meu consell és categòric i ben senzill: com diem els russos, “abasteixin-se de botes de feltre i roba d’abric en general“.”

Ara presenciem el punt màxim d’un dels escalfaments temporals que va començar ja en el segle XVII, quan encara ni es parlava de la influència antropogènica que sobre el clima exerceixen les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La pujada de la temperatura té origen natural bé manifest i no depèn del “efecte hivernacle” ni de gasos hivernacle. Les causes veritables del canvi climàtic s’han degut a la irregularitat de la radiació solar, al canvi de l’eix del moviment de rotació terrestre, a la inestabilitat de corrents oceánicas, a la desalació i salinització d’aigües superficials de l’Oceà Glacial Ártic, etc. Però la principal causa radica en l’activitat i luminiscència solar. Quant més alt és aquest índex, més alta és la temperatura.
Els astrofísics que estudien l’activitat solar, han descobert dues variants dels seus cicles: un és de 11 anys i l’altre, de dos segles. Aquests cicles són determinats pel canvi del radi i l’àrea de la superfície radiant del Sol. Si s’ha de jutjar per dades recents (em serveixo de les dades facilitades per Habibullah Abdusamátov, director del laboratori d’investigacions espacials en l’Observatorio de Púlkovo), el punt màxim d’escalfament acaba de passar-se ja, i ara bastant aviat, ja cap a l’any 2012, la temperatura començarà a baixar de forma sensible. Les fases del mínim d’activitat solar, acompanyades d’un considerable descens de temperatura, han d’esperar-se cap a 2041. El clima fred es mantindrà durant 50-60 anys com mínim.
Els ecologistes no comparteixen aquesta opinió meva i propugnen la teoria dels anomenats “gasos d’efecte hivernacle“. Segons l’opinió general, aquests gasos, concretament el bióxido del nitrògen, escalfen l’atmosfera, detenint la calor prop de la superfície del planeta. Semblant idea va ser expressada ja a la fi del segle XIX pel físic-químic suec Svante Arrenius, Premi Nobel, i des d’aleshores es creu en ella fil per randa, sense que s’hagi comprovat seriosament. Aquest punt de vista prevaleix també als nostres dies, i en el mateix es basen les decisions i documents de les més serioses organitzacions internacionals, inclòs el Protocol de Kioto del Conveni Marco sobre Canvi Climàtic de l’ONU, signat per gairebé 150 països. És un exemple ilustratiu de com una hipòtesi científica pot passar a prevaler poc a poc en l’àrea política i econòmica. Qui van elaborar el Protocol de Kioto i ho van propugnar es van basar en idees falses. I com resultat, els governs dels Estats desenvolupats es veuen obligats a gastar summes astronòmiques per a combatre l’efecte antropogènic sobre l’atmosfera. En quina mesura tot això està justificat? No estem lluitant contra molins de vent?
La culpa del “efecte d’hivernacle” que la temperatura pugi és dubtosa; en tot cas, no està demostrada científicament. La variant clàssica de “escalfament hivernacle” és massa simple per a correspondre al que en realitat succeeix. En realitat, en l’atmosfera, especialment en les seves capes denses, es produeixen processos molt més complicats. Per exemple, la calor en el cosmos no s’irradia tant sinó es trasllada pels fluixos de les masses aèries, sent aquest fet ja un altre mecanisme absolutament distint que no provoca elevació de la temperatura global.
La independència de la temperatura de la troposfera (la part inferior i més densa de l’atmosfera) respecte a la concentració de gasos d’efecte hivernacle ha estat demostrada no només en teoria sinó que es confirma empíricament. L’estudi de les mostres del mantell glacial d’Antàrtida (els testimonis dels trepants oberts van ser presos en la zona de l’estació russa “Vostok”) no desmenteix la relació de principi entre tals paràmetres com la quantitat de gas carbónic en l’atmosfera i el canvi de la seva temperatura. És important saber, no obstant això, què és la causa i quina, el seu efecte.
Queda aclarit que la corba d’oscil·lacions de temperatura sempre s’ha avançat una mica al canvi de la concentració de dióxid de carboni. Per tant, la pujada de la temperatura és un fenòmen primari. La calor escalfa la capa superior de l’oceà, que és el deponent principal de l’àcid carbónic (ho conté 60-90 vegades més que l’atmosfera), i d’aquí resulta un “efecte xampany”. Si l’ampolla està calenta, d’ella s’escapa un doll, i si està refredada el gas es porta de manera passiva.
A l’escalfar-se, l’oceà comença a emetre més àcid carbónic que puja a l’atmosfera. La seva presència augmenta el factor antropogénic (no es pot negar-ho rotundament), mes la seva proporció és molt insignificant i, per tant, no conta molt. En tot cas, donades les emissions industrials de CO2, la quantitat del qual arriba a 5-7 mil milions de tones anuals, la temperatura en la Terra no canviarà pràcticament fins a 2100. I tot i que la concentració de gasos d’efecte hivernacle es duplica, l’home no va a sentir-ho.
El gas carbónic no només no exerceix cap influència negativa sobre el clima, sinó fins i tot és útil, estimulant el desenvolupament de la vida sobre la Terra, sent el “pa” de les plantes. Ho evidencia en particular, “la revolució verda“: un brusc augment universal de l’eficiència dels cultius agrícoles a mitjan el segle XX. Les dades que indiquen la relació proporcional directa entre el rendiment de l’agricultura i la quantitat de CO2 a l’aire, han estat confirmats mitjançant molts experiments.
La influència que l’àcid carbónic exerceix no es manifesta en el canvi del clima sinó, més bé, en l’activitat sinóptica. CO2 absorbeix la irradiació infrarroja el que és fet provat. Suposem que en les capes adjacents al sòl l’aire s’ha escalfat fins que el gas carbónic que l’aire conté ha absorbit la irradiació infrarroja. Com resultat, la radiació es perd, i la seva energia es comunica als moviments oscilatoris del gas, el que provoca l’ampliació i pèrdua del volum. L’aire puja a l’estratosfera i d’allí baixen fluixos freds, és a dir les capes es barrejen. La temperatura pràcticament no canvia, però circula l’activitat sinóptica, a saber: s’acceleren ciclons, anticiclons, etc. A això es deuen fenòmens naturals com huracans, tempestes, tornats i uns altres. La seva intensitat pot dependre en certa mesura del grau de concentració de CO2, de manera que en la lluita contra aquests cataclismes la disminució del gas carbónic en l’atmosfera podria surtir un determinat efecte.
El gas carbónic no té gens que veure amb el canvi climàtic global. Almenys perquè l’activitat solar per la seva energia és milers de vegades més forta que tota l’energia que la humanitat genera. En general, l’efecte antropogénic significa per a la naturalesa menys que la picadura de mosquit per a l’home.
En principi, en la Terra no pot haver-hi una catàstrofe climàtica. De tots els planetes del Sistema Solar solament la Terra posseeix atmosfera única que garanteix un clima favorable per al desenvolupament de formes superiors de vida. Això s’ha d’un favorable concurs de moltes circumstàncies: al fet que el Sol és una “estrella quieta” i al fet que la Terra està situada a una òptima distància d’ella, al fet que el nostre planeta té un satèl·lit massis com la Lluna, etc. Les condicions climàtiques confortables en el nostre planeta s’han format també gràcies als enllacis recíprocs entre l’evolució de la biota terrestre i el desenvolupament de l’atmosfera.
Aquests enllaços recíprocs reguladors són els més diversos, sent de notar que el principal funciona a través de l’”albedo” (la capacitat de reflectir la radiació) de la Terra que actua com regulador original del règim tèrmic del nostre planeta. Suposem que el clima s’ha fet més càlid (com ara). Per aquest motiu augmenta la capacitat d’evaporització de l’oceà, augmenta el mantell nubolos que frena l’energia solar i, per tant, baixa la temperatura. I pel contrari.
Com assumir una actitud raonable cap al problema del clima? Acceptar amb tranquil·litat i pragmatisme la realitat que la naturalesa ens ofereix. No val la pena lliurar-se al pànic a propòsit del “ràpid desglaç” (amb la consegüent desaparició) de l’Oceà Glacial Àrtic. Els investigadors del pol afirmen, per cert, que els casquets glacials d’Ártic i Antártic només augmenten. En perspectiva el futur de la Terra promet ser afectat per un nou període glaciari que, segons mostren els càlculs físic-matemàtics, serà àdhuc més sever que el del passat. Europa es gelarà, la glacera baixarà cap a una zona al Sud de Moscou. Però tot això no ocorrerà abans que passin 100 mil anys.
Mes de moment volgués tranquil·litzar als europeus mitjançant el fet que el Gulf Stream només desviarà del seu curs en cas que per alguna obra de màgia se li llevi la seva energia i no li aconsegueixin forces per a arribar a les zones del Nord. Però és poc probable que la naturalesa ho permeti.
Oleg Sorojtin és l’autor de més de 300 estudis científics, 9 monografías i diversos llibres dels quals l’últim, que es titula “Evolució i pronòstic dels canvis climàtics en la Terra”, va ser publicat en 2006. És científic benemérito de la Federació Russa. Va participar en diverses expedicions antártiques i oceanográfiques i és especialista en el camp de l’evolució global de la Terra i el desenvolupament dels oceans i el clima. D’aquí

NO TAN A PROP no té perquè coincidir amb l’exposat aquí que és l’opinió publicada del tal Oleg Sorojtin.

Impunes octubre 8, 2007

Divendres els participants en el Correllengua de Gandia van haver de plantar cara a un grup d’una dotzena de feixistes que van provar de rebentar l’acte i van acabar protegits per la policia, amb tot el zel imaginable. I dissabte a Alacant centenars de persones van recordar Miquel Grau, el jove del Moviment Comunista assassinat el 1977 quan enganxava cartells en favor de l’estatut. Entre una agressió i l’altra hi ha trenta anys d’impunitat que els valencians coneixem massa bé. D’impunitat i de complicitats que sembla que no tenen fi.Quan s’escriu la història de la transició sempre es passa de puntetes sobre la molt més que dura transició valenciana. Les agressions de l’extrema dreta han estat tan habituals al País Valencià que ja no són ni notícia. De l’assassinat de Miquel Grau al de Guillem Agulló, de les bombes contra Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster a les dotzenes de petites agressions que cada setmana es produeixen, a mans dels ultres espanyolistes o blavers, que ara ja són la mateixa cosa o a mans de la policia directament. A vegades és inconcebible que una democràcia europea puga comportar-se com la democràcia espanyola al País Valencià. He de recordar, per exemple, que mai, mai!, ningú no ha trobat cap prova per a inculpar ningú del doble atemptat contra la casa de Joan Fuster del 1981, amb dues explosions pensades per a matar el més important dels intel·lectuals valencians de la història? Han passat vint-i-sis anys i la policia encara avui no sap res d’aquestes bombes, sobre qui les va posar o per quin motiu les van adreçar a Fuster. Sorprenent? Jo diria una altra cosa…Però la cosa més greu és que no es tracta d’una anècdota. Trenta anys després, i havent passat tota mena de governs pel Palau de la Generalitat i per la Moncloa, no hi ha cap canvi substancial. Ningú, ni del PSOE ni del PP, no ha mogut ni un sol dit per canviar aquesta situació anormal, ni tan sols per aconseguir que la policia del 2007 semble una cosa diferent de la del franquisme. I això, aquesta unanimitat d’objectius que agermana Lerma amb Camps i Zaplana, parla tota sola de la importància que el vell Regne té per al projecte nacional espanyol. Cosa que alguna gent del Principat, per cert, sembla que no entenga de cap de les maneres.Vicent Partal director@vilaweb.cat

Lloguer i xiquets octubre 2, 2007

A cinc mesos de les eleccions generals comença la subhasta de promeses. Zapatero legisla a corre-cuita pensant en el perfil del votant que busca: 2.500 euros per cada naixement, 200 per al primer lloguer,… I Rajoy contraataca assegurant que pagarà el doble. Però, en qualsevol cas, es tracta de quantitats irrisòries per a les despeses reals que suposen els nens i els lloguers i que només busquen un grapat de vots dels qui s’oblidaran després dels comicis.
A l’Estat espanyol existeixen greus dèficits que no es compensen amb ajudes puntuals. El Salari Mínim Interprofessional no arriba a 600 euros, mentre a la resta de països europeus del nostre entorn els contractes inferiors als 1.000 són il·legals.
Després de només quatre mesos les treballadores que han sigut mares han de tornar a la seua feina, a altres indrets del continent gaudeixen de permisos que arriben a un any. Xiquets i xiquetes que queden al càrrec de la família perquè, pràcticament, no existeixen escoles infantils públiques.
Pel que fa a la vivenda, hi ha països com França, Alemanya o Anglaterra on l’administració construeix cases que es venen a preus assequibles per a totes les butxaques. A Espanya, tots els governs han deixat el mercat en mans dels especuladors per a que ofeguen les economies familiars.
Però els polítics del PPSOE saben que construir un estat del benestar de veritat va en contra dels interessos del gran capital. I, per això, prefereixen prometre caritat en període electoral a enfrontar-se amb constructors i empresaris.
Marina Albiol Guzmán Diputada d’Esquerra Unida i Compromís

El Diari NO TAN A PROP millora el seu rànking. octubre 2, 2007

El Diari NO TAN A PROP ocupa la tretzena posició en el rànking de blogs d’Alianzo en català.

Hem fet un salt qualitatiu important al TOP-CATALÀ, arribant fins a col·locar-nos entre les primeres posicions del rànking anomenat (Top Català el qual funciona per vots fets pels internautes, dins dels blocs o d’altres espais web donats d’alta… així que, sisplau: VOTEU a NO TAN A PROP!!!)