El diumenge 21 d’octubre, a les 5 de la tarda, començarà un d’aquells actes històrics de casa nostra a què cap catalanista hauria volgut faltar. Es farà sota el títol de La nació catalana diu prou. Volem tots ‘els papers’. De Salamanca, s’entén. Quan ara fa uns anys José Saramago definia el que entenia com a nació, va dir que la veia com una col·lectivitat “que encara no ha perdut la capacitat d’indignar-se”. El poble català és assenyat i poc donat a les estridències. Però, si davant d’un tema ha de poder mostrar la seva “capacitat d’indignar-se” -un cop passat el daltabaix de l’Estatut, Rodalies, apagades, etc.-, ha de ser en el tema dels papers de Salamanca. De moment, la llei mana una cosa, i el ministre Molina en fa una altra. I mentrestant, els milers de persones i entitats que esperen el retorn dels seus documents -i tota la societat catalana en general- sentim un cop més l’urpa de la incomprensió i el menyspreu, que és el que ens converteix en allò que el nostre president lamenta que siguem: “catalans emprenyats”. Amb sinceritat, què menys podríem ser?
EL FET QUE L’EQUIP QUE MUNTA AQUEST ACTE també hagi muntat l’homenatge a Josep Sunyol -l’inoblidable concert de l’Orquestra de Cambra i l’Orfeó de l’Empordà a Santa Maria del Pi el 17 de setembre del 2006- i l’homenatge a Companys a Hendaia (any 2000), creiem que és una garantia que s’està davant d’un acte que serà espectacular, massiu i altament emotiu. Les actuacions de Raimon, Maria del Mar Bonet i Pep Sala ho auguren, aíxí com el fet que l’acte el presentarà l’estimat Antoni Bassas. A part d’això, s’hi presentaran uns molt potents vídeos -confeccionats per Miquel Strubell i Prats- i llegirà el manifest, que ell mateix ha redactat, aquell sòlid referent de la coherència catalana que és diu Josep Maria Terricabras. Toni Albà, del grup del Polònia de TV3, hi afegirà la gota d’humor necessària per encaixar tantes humiliacions, després que el poble de Catalunya ja va haver de passar pel tràngol d’un no retorn l’any 1995. Aquesta vegada no serà així, i guanyarem. Però la millor manera d’assegurar-ho és acudint al gran acte que farem entre tots. Com deia Gandhi, l’única forma coneguda d’aconseguir la justícia és amb la lluita constant i pacífica. Però serà, segurament, amb els homenatges que es faran dins de l’acte que potser es produiran els moments més inoblidables.
La Comissió de la Dignitat farà pujar a l’escenari representants de totes les entitats, partits, sindicats i particulars espoliats. Abans, ja s’hi haurà homenatjat tres víctimes especials del franquisme amb qui la democràcia i la justícia estan en deute. Familiars de l’exministre de la República Joan Peiró, de Salvador Puig Antich i de Lluís Companys pujaran a l’escenari, units de la mà, per expressar-nos els seus sentiments davant el fet que l’Estat encara no els hagi rehabilitat, ni preveu anul·lar-ne les sentències i ni tan sols permet revisar-les. Aquest és l’enorme dèficit democràtic i moral que aquest acte pretén retratar seixanta-vuit anys després dels espolis franquistes, i -increïblement- quasi trenta després de la reinstauració d’una democràcia a l’Estat. No hi falteu, doncs, el dia 21, i acudiu-hi juntament amb la vuitantena d’autocars (per ara, perquè cada dia són més) que vindran des de tots els punts del nostre país.
AQUEST ACTE ÉS ESPECIALMENT NECESSARI, perquè molts catalans tenen cada cop més la sensació -com digué Joel Joan a la plaça de Rei fa quatre anys i dos dies- que ens estan prenent el pèl. La llei de retorn ja fa quasi dos anys que està aprovada i la sensació que els seus articles són paper mullat és cada dia més evident. Això hauria de preocupar en un Estat que diu que vol superar el franquisme i fer cicatritzar les ferides del passat. Qui és que no vol que aquestes cicatrius es tanquin, en benefici dels uns i dels altres, com més aviat millor? Estats com l’argentí i el sud-africà ens estan passant la mà per la cara a l’hora de mostrar una ferma voluntat de corregir els crims de les dictadures anteriors. Allà l’anul·lació de les sentències i passos molt més complicats que no pas retornar uns documents espoliats van ser duts a terme en condicions que semblaven molt més difícils. De què ve ara inventar-se la necessitat de crear un Centro de la Memoria abans de complir amb la justícia com més aviat millor? On figura això a la llei?
.jpg)
