Diari NO TAN A PROP.

Al Baix Maestrat aboquem al mar les aigües residuals sense la depuració mínima legal. Havíem de tenir una depuradora amb data límit a l'any 2000 i ens la neguen malgrat que fa més de vint anys que paguem al rebut d'aigua un canon valencià de sanejament per una depuració que no es fa. A més incomplim la Directiva 91/271. Ja n'hi ha prou de tirar merda al mar.

La prohibició a les dones de portar pantalons. abril 21, 2012

Filed under: Països Catalans — notanaprop @ 6:22 am

Encara que avui dia, el pantaló és una peça de roba d’ús quotidià per a les dones, no ho ha estat així, no fa tant de temps per aquí a prop, i encara avui, no ho és en uns pocs -masssa- llocs del món, on a més d’estar prohibit, encara està severament castigat. Podríem dir que això només passa en països del Tercer Món, ho que fa molts anys d’això, però per exemple a París (França) la prohibició ha estat fins a setembre de 2010.

http://tecnoculto.com/wp-content/uploads/jeans_mujer_thumb.jpgA París, durant molts anys les dones que portaven pantalons estaven violant la llei. Sorprenent, però cert, encara no fa ni dos anys que aquesta norma fou derogada . De fet, a la capital francesa, hi havia un decret municipal, de l’any 1800, que prohibia que les dones portin pantalons. Per aquell temps l’ordre va ser emesa pel cap de la Policia i, tot i que, hi ha hagut moltíssims intents perquè es retirés, ningú havia estat capaç d’aconseguir-ho fins al 2010.

Encara que a la premsa francesa diuen que no ha estat fins a 2013:

Le ministère du droit des femmes a abrogé jeudi une ordonnance qui interdisait aux Parisiennes de mettre des pantalons… depuis 1800. ( Le Parisien )

Julie Reynié | 02.02.2013, 18h19 | Mise à jour : 03.02.2013, 00h43

 

Finies les robes et les jupes ! Depuis jeudi dernier, les Parisiennes sont enfin autorisées à mettre des pantalons. Il aura fallu attendre la date du 31 janvier 2013 pour que le ministère des droits des femmes n’abroge -de façon implicite- l‘ «ordonnance concernant le travestissement des femmes » qui leur faisait encourir, depuis plus deux siècles, l’emprisonnement.

L’interdiction avait été prononcée à Paris, où était né le mouvement des sans-culottes lors de la révolution française. Par opposition aux aristocrates, les révolutionnaires avaient revendiqué le port du pantalon, comme les femmes, ce qui leur avait été interdit.

Abrogation implicite après deux siècles d’interdiction

Emanant du sénateur UMP de la Côte-d’Or Alain Houpert, la demande avait été adressée au ministère des droits des femmes en juillet 2012. Tout en notant que deux circulaires avaient récemment autorisé le port féminin du pantalon, « si la femme tient par la main un guidon de bicyclette ou les rênes d’un cheval », le sénateur avait expliqué que la «portée symbolique» de ce texte pouvait «heurter nos sensibilités modernes». Logiquement, il avait donc demandé au ministère du droit des femmes «si elle envisage de les abroger».

Six mois plus tard, une réponse affirmative est inscrite au Journal officiel : «Cette ordonnance est incompatible avec les principes d’égalité entre les femmes et les hommes qui sont inscrits dans la Constitution et les engagements européens de la France (…) De cette incompatibilité découle l’abrogation implicite de l’ordonnance du 7 novembre qui est donc dépourvue de tout effet juridique et ne constitue qu’une pièce d’archives, conservée comme telle par la Préfecture de police de Paris», écrit ce ministère.

La guerre du pantalon n’est pas finie. S’il a fallu attendre 1980 pour que les députées ne soient autorisées à venir à l’Assemblée en pantalon, l’article L. 120-2 du code du travail permet toujours à l’employeur d’imposer la jupe s’il en justifie clairement les raisons.

L’any 1800, el cap de la Policia de París va crear una ordenança que prohibia a les dones “vestir com els homes“. A més, obligava a totes les dones que portessin pantalons a presentar-se a comissaria per aconseguir una autorització, les quals havien de portar un certificat mèdic, per tramitar l’autorizació. Gairebé, un segle més tard, el 1892, el decret es va estovar una mica: les dones que anessin a cavall podrien usar-los. El 1909, va arribar la modernització, ja que el decret va tornar a canviar i a ampliar-se a les dones que viatgessin amb bicicleta. Però ni tan sols amb el revolucionari maig del 68 les coses van canviar. Es va intentar eliminar la vergonyosa ordenança però, aleshores, la Policia va dir que no es podia canviar una ordenança per qüestions de modes.
Més recentment, del penúltim intent encara no fa ni deu anys, es va intentar treure aquest decret, la resposta no va ser molt diferent a les anteriors: “el desús és a vegades molt més eficient que la intervenció de l’Estat per adaptar una llei”.

Per a la història francesa i de la història de la prohibició de l’ús del pantaló per a les dones, queda una anécdota de l’actual ministra de Justicia, Michèle Alliot-Marie, a la que se li negà l’entrada en el Parlament francés en el any 1972 por portar pantalons. Si és el meu pantaló el que us molesta, me ho trec ara mateix , digué aleshores,  en els orígens d’un debat social que se prolonga fins a l’actualitat.  No en và, Air France obligaba fins a 2005 a les seves hostesses a dur  falda, informa ‘Le Figaro‘. A més de molts altres casos en el mateix sentit.

Deixant a banda aquest cas, una mica anecdòtic i curiós del que passava a París, la realitat actual, en alguns països, és molt més dramàtica, i ,de tant en tant, surt com a notícia un cas d’una dona sancionada només pel fet de dur pantalons. Igual com si estiguerem a l’Edad Mitjana s’apliquen normes com la que va dur a la foguera a Joana d’Arc pel fet de vestir roba d’home.

Fa tres anys, un cas va transcendir als mitjans de comunicació d’arreu del món. Va ser el cas de la Lubna Hussein que va ser arrestada el juliol de 2009, i en pocos dies, condemnada per càrrecs de indecència. Aquesta dona sudanesa que va ser castigada per portar pantalons en violació de les lleis de decència del seu país. La condemna va consistir en el pagament d’una multa o un mes de presó, tot i que en principi es va parlar d’un càstig de 40 fuetades.

 Al Sudán, dones i nenes poden ser arrestades i patir el càstig de fins a 40 fuetades per  incomplir el polèmic article 152 del seu Código Penal (aprovat al 1991), que prohibeix “actes indecents i immorals” pero que no defineix en que poden consistir aquests. En la práctica, fa que hagi hagut ocassions en què dones hagin rebut fuetades per dur pantalons o faldilles a l’altura dels genolls.

La Lubna Hussein, pocs mesos desprès va escriure un llibre i va sortir il·legalment del país arribant a París, on va declarar: “Em van prohibir sortir del Sudan per aire, terra o mar i jo vaig aconseguir sortir (…) Per això estic segura que aquest llibre es va a conèixer al Sudan “, va dir a Reuters en una entrevista. El seu llibre,”Forty Lashes for a pair of trousers “, ha estat publicat en francès i serà traduït a l’anglès, àrab, suahili i altres idiomes. El llibre relata l’arrest de Hussein al juliol al costat d’altres 12 dones per vestir roba “indecent“, uns pantalons verds. També descriu les seves dificultats per trobar feina com a periodista dona i per educar-se al Sudan desprès que aspectes de la llei xaria fossin incorporats dins del Codi Penal el 1983. “Aquesta llei i la seva aplicació pràctica deformen la imatge de l’Islam. Ningú ha pogut trobar un text en l’Alcorà que justifiqui assotar a una dona per la manera com es vesteix“, va dir Hussein. Milers de dones han estat condemnades per ofenses similars a la de Hussein i sentenciades a assots en els últims anys, com a resposta a regulacions islàmiques de decència al Sudan. Seguidors de Hussein diuen que ella és la primera dona a desafiar aquestes amenaçes. Molts activistes es queixen que aquestes regulacions són massa vagues i donen als oficials de policia massa llibertat per determinar quin tipus de roba és acceptable per a les mujeres. Hussein, és una periodista que treballava per Nacions Unides en el moment del seu arrest, va dir que va renunciar al seu treball per evitar acollir-se a qualsevol immunitat legal i poder continuar amb el cas, comprovar la seva innocència i desafiar les lleis de decència. “Milers de dones han anat a presó i han estat portades a la Cort per la manera en què es vesteixen (…) i no han tingut manera de defensar-se “, digué. Les autoritats van canviar el seu càstig de 40 fuetades per una multa de 200 dòlars, que Hussein es va negar a pagar, preferint anar a la presó per tal de desafiar la legitimitat de la llei. Fou alliberada al setembre després que el sindicat de periodistes del país va dir que va pagar la multa de part de ella. Hussein va dir que el grup que va pagar la seva multa tenia estrets vincles amb el govern sudanès, que volia acabar amb el cas en silenci. Ella va dir que planejava seguir amb la seva campanya a través dels tribunals i en última instància aniria al Tribunal africà de Justícia si cal. “He rebut moltes amenaces. Algunes eren simples amenaces de mort. Però jo tinc fe i crec que vaig a morir el dia que estic destinada a morir “, va expressar.

Els casos continuen, no només al Sudan, fa pocs mesos, al gener de 2012, unes 3000 dones es van congregar a la ciutat de Blantyre, a Malawi, per manifestar-se i reclamar el seu dret a portar pantalons. “Tot pels pantalons i pel dret a vestir com una vulgui”, era un dels eslògans. Aquesta protesta va tenir lloc després d’una sèrie d’atacs per part d’alguns venedors ambulants, més brètols que comerciants, que van despullar a dones que portàven pantalons o minifaldilles. Desprès de la manifestació, el president de Malawi, Bingu wa Mutharika, va declarar a la televisió nacional que les dones tenien el dret de triar la seva vestimenta, i que aquells que les van atacar havien de ser arrestats. Durant la presidència de Hastings Banda es va prohibir que les dones usessin pantalons, però la llei fou derogada el 1994, encara no fa ni vint anys! ” “Vostès són lliures de portar el que vulguin! Les dones que vulguin dur pantalons han de fer, perquè estaran protegides contra els brètols, els comerciants i els terroristes “, va declarar el mandatari el dijous a la ràdio estatal.

La història de la prohibició del pantaló per a les dones, està molt ben descrita en un  llibre titul·lat ‘Historia política del pantaló’ de l’autora francesa Christine Bard, en la que es disecciona aquesta peça de roba prohibida per a les dones molts anys i sobrecarregada de prejudicis i connotacions. Ha vestit tots els mobiments transgresors que construiren l’emancipació femenina.

En relació a aquest llibre, Carmen Mañana ha publicat un article al diari El País:

Desenes de milers de dones a Occident es corden cada dia els pantalons sense donar-li més transcendència que qualsevol home. Però posar aquesta peça no sempre va estar mancat de connotacions i, encara avui, encara es llegeix com un símbol de poder, força o fins i tot irreverència en alguns àmbits. I és que des de la escriptora George Sand s’apropiés del calçons per recórrer més còmodament els carrers de París, aquesta peça ha vestit les petites i grans revolucions que han marcat la ruta cap a l’emancipació de les dones. Un camí que la sociòloga francesa Christine Bard dissecciona en Història políticia dels pantalons (Assaig Tusquets).
L’autora recorre les etapes més significatives de l’apropiació d’aquesta peça per les dones: des dels seus primers i tímides passes dins del món de l’esport en els anys vint del segle XX, fins a les dificultats que les professionals van tenir pràcticament fins avui per poder utilitzar-los en els seus llocs de treball .
Perquè la millor prova de la importància política i simbòlica dels pantalons femenins és que, tot i que les dones van aconseguir la igualtat civil i laboral s’enfronta als homes, amplis sectors de la societat no acceptaven que es vestissin com ells.
I no cal retrotreure massa en el temps. Bard recorda que el 1970 els ordenances de l’Assemblea Nacional francesa negaven l’entrada a Denise Cacheux (socialista) i Michèle Alliot-Marie (gaullista) per portar pantalons. Aquesta última, consellera del gabinet d’Edgar Faure explica a aquest ministre que si el que els molesta són els pantalons, ella estaria disposada a treure-se’l sense cap problema. I només gràcies aquesta petita irreverència aconsegueix doblegar el ordenança i establir precedent per a la resta de polítiques.
Encara avui, els pantalons no són una peça neutral, ni sense significat, quan qui els vesteix és una dona. Bona prova d’això són les crítiques que va rebre l’esmòquing que l’aleshores ministra de Defensa, Carme Chacón, va lluir en la Pasqua Militar de 2009. El protocol afirma que les dones havien de portar vestits llargs. Però l’enrenou que va causar la seva elecció va ser tal que el departament de Defensa va haver d’aclarir que l’estilisme de Chacón s’ajustava “perfectament” a l’etiqueta requerida.
L’ús dels pantalons per part de les dones es va acceptar socialment per un breu període de temps i raons purament pràctiques durant la II Guerra Mundial. La dones s’havien d’incorporar com a obreres en fàbriques i allà adopten la vestimenta més còmoda i segura: cabells recollits i pantalons. Però quan els soldats tornen del front, les dones tornen a la cuina i s’imposa una hiperfeminització en la seva indumentària que busca potenciar el seu rol tradicional com repòs del guerrer i mare.
Tot i això, els pantalons no desapareixen del tot, sobretot entre les dones que es consideren més modernes. Audrey Hepburn encarna millor que ningú aquest nou estil. Exhibeix un aire masculí i femení a la vegada, una combinació acceptable en uns temps encara molt puritans. És l’ambaixadora ideal dels pantalons femení, que porta amb sabates planes i el pèl curt. El seu estil, imitat per nombroses admiradores, influeix molt en l’acceptació dels pantalons.
Però la seva extensió a un públic majoritari, la seva eclosió no arribarà fins que és adoptat en els seixanta per l’alta costura i el prêt a porter fins a 1960, en gran part gràcies a Yves Saint Laurent, que el 1966 llança l’esmòquing femení. El dissenyador considera, però, que “la llibertat i la igualtat no es comprar amb uns pantalons“, sinó que “són un estat d’ànim“.
A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, té lloc la revolució dels texans, es converteixen en la primera peça “mixta“. Constitueixen un emblema del moviment revolucionari en els campus, del rebuig a la guerra del Vietnam, de la lluita dels negres pels seus drets civils i del ressorgiment del feminisme. Amb l’estil hippy, els ‘jeans’ experimenten un difusió massiva entre ambdós sexes.”

De Carmen Mañana publicat a El País, dissabte 21 d’abril de 2012

L’origen d’aquesta prohibició podria estar en la mateixa Biblia.

I sembla que si. De fet, hi ha un versícle de l’Antic Testament, que pot explicar una mica tot això, si més no una mica, tot això d’aquesta prohibició, al llarg de tants segles i en tants llocs. El versícle que molts han tergiversat ha estat el de Deuteronomi 22:5. Aquest versicle diu “La dona no vestirà roba d’home, ni l’home es posarà roba de dona, perquè qualsevol que fa això és abominació al Senyor, el teu Déu“. La preocupació de Déu en aquell moment estava centrada en el fet que el home i la dona havien de vestir d’una manera que puguessin ser clarament identificats com masculí i femení. En aquella època, de l’Antic Testament, tan homes i dones es vestien amb poques diferències, i els pantalons no existien, encara no s’havien inventat. Són diverses les raons que s’apunten sobre les raons d’aquest versicle. Una raó que s’ha apuntat, és perquè no hi hagi confusió de rols, per diferenciar bé els homes de les dones.

La referència del text en Deuteronomi no és específicament a pantalons, que ni tan sols existien, sinó més aviat a formes i estils femenins que poguessin ser usats per l’home o formes i estils masculins que puguin ser usats per les dones. Lamentablement aquest text, de l’Antic Testament, ha estat tret de context i algunes esglésies prohibeixen l’ús de pantalons a les dones, pensant que això és part de la prohibició que estableix l’Antic Testament.

Finalment, per reflexionar, només recordar com a molts llocs de l’Orient, en països com ara l’India, Bangladesh, Pakistan, etc., és tradicional veure com són les dones les que porten pantalons, mentre que els homes porten túniques, sobretot en les regions més càlides, i, especialment, quan fa calor. I la raó és que la túnica ampla, afavoreix que les parts íntimes dels homes estiguin més fresques la qual cosa és un motiu de salut. Tradicionament, els homes en alguns llocs han dut faldilla, com en algunes illes de la Polinèsia, a l’igual que a Escòcia, on la famosa faldilla escocesa és una peça de roba per als homes del seu vestit tradicional.

About these ads
 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 166 other followers