S’acostuma a dir que el que més por provoca als opressors és que els oprimits perdin la por. I això és precisament el que està succeint en aquest país, on s’ha arribat a un punt en que fins els xiquets i xiquetes de 14 anys fan front a la imposició per la força d’uns retallades en Educació que en un país culte i democràtic podrien ser qualificats fins a de “criminals”.
Els carrers de cada vegada més ciutats i pobles comencen a convertir-se en un veritable formiguer dels que comencen a patir en carn pròpia les conseqüències d’una crisi creada i sostinguda de manera deliberada per justificar el desmantellament total i absolut del poc que queda de propietat pública al nostre país.
L’entrevista a Mònica Oltra
Veure a centenars d’adolescents agafats dels braços, units, sostenint-i recolzant-se uns als altres mentre a uns metres un desproporcionat nombre d’antiavalots armats fins a les dents i protegits per desenes de furgonetes blindades es disposaven a picar diu molt de la situació d’un país , de la misèria d’un règim i de la vàlua d’una generació que està florint en les condicions més difícils, i que encara patirà la més brutal repressió que ha conegut aquest país des de la dictadura.
Veure com els carrers de tot Espanya comencen a convertir-se en un autèntic formiguer de reivindicacions per la cosa pública – per la qual de tots encara que hi hagi qui encara no ho vulgui entendre – sembla ser la llum al final del túnel que la societat espanyola ve travessant des de fa dècades , ia la qual encara li queda un bon camí per recórrer abans d’abandonar la foscor que ens han imposat i ens segueixen imposant polítics miserables, banquers criminals i institucions financeres internacionals menyspreables.
I aquesta llum al final del túnel no és altra que la de la fi de la por. La por, aquest monstre implacable que ens tanca a casa, que ens tanca la boca i ens tenalla els músculs. Però la fi de la por comença a apoderar-se de joves i vells, d’homes i dones, d’estudiants, professors, metges, enginyers, escriptors, poetes, i es contagia més ràpid fins i tot que la pròpia por.
S’ha acabat el callar, es va acabar l’amagar, es va acabar la por.
