70 aniversari de l’arribada de les tropes feixistes al Baix Maestrat i Montsià. Abril 16, 2008

Vinaròs a 15 d’abril de 1938. Divendres Sant.
“ La maniobra iniciada al Sud de l’Ebre en direcció al mar ha tingut un brillant remat amb l’arrasador avanç de les nostres tropes que, perseguint a l’enemic, han arribat a la Mediterrània, ocupant Vinaròs, Benicarló, Càlig, La Sènia, Sant Rafel del Riu, Ulldecona i Alcanar…. El duríssim càstig sofert per l’enemic en les operacions dels dies anteriors que van precedir a aquesta maniobra, ha contribuït eficaçment a facilitar aquesta fase de la victòria que ha portat com a conseqüència tallar les comunicacions de Catalunya amb València […]”. Així relatava el part oficial d’aquell dia l’arribada de les tropes feixistes a la mar Mediterrània. El que s’els oblidava en aquell part, és dir els assassinats que es produiren abans i sobretot desprès, com els que es produiren a Vinaròs a l’autobús de la línia regular València -Barcelona, el qual fou ametrallat al dia següent, dia 16, quan encara no es sabia res de l’ocupació de Vinaròs, l’autobús de línia viatjava i fou aturat a foc d’ametralladora, moriren unes 18 persones viatjers de l’autobus, tot població civil . Al cementeri de Vinaròs i d’altres del Maestrat hi ha fosses dels assassinats, així com altres repartides pel Maestrat fora dels cementeris, com la de Traiguera anant cap a Sant Jordi, on desenes d’assassinats foren soterrats… i desprès el silenci.

 L’heroi del Baix Maestrat 
Quan tropes feixistes que baixaven es toparen amb 4 milicians republicans. Els preguntaren on estava la base més propera per aixó poder matar a més quantitat de milicians, mataren a 3 dels republicans, i a l’altre li digueren que caminés que el seguirien, rodejat de nacionalistes i sense cap escapatòria els dugué cap al terme de la Sénia. Allí els feixistes li dispararen a una cama, advertint-li que no fés cap moviment sospitós. El jove, ja malferit, els adinsà on és ara el pantà d’Ulldecona, fins anar a parar tots a una zona pantanosa d’arenes movedises de les que no podíen sortir.El jove republicà els va fer caure a la trampa, d’allí ja no pugueren sortir, i moriren tots en aquell indret.

Avui fa 70 anys, les Divisions I i IV de Navarra de les forces colpistes, en les que s’integraven les unitats anomenades dels Terços de Montejurra i Lácar i la 4a Companyia del 3r Batalló de Flandes, formant part del Cos d’Exèrcit de Galícia. La IV Divisió al comandament del coronel Alonso Vega invaeia i ocupava les poblacions costaneres de Benicarló i Vinarós, les forces del els Terços de Requetès de Lácar i Montejurra invaeien Ulldecona -Montsià-.

Els pobles del Maestrat i del Montsià ocupats dividien la República en dues meitats.
El terç de Montejurra va estar acantonat una setmana a Benicarló, el 22 d’abril va establir el seu campament en una finca dels afores de la població. Al port de Benicarló es va confiscar el veler a motor Cala Morlanda de 292 tones, que es pretenia reutilitzar per a la flota feixista, però als pocs dies, el 3 de maig fou enfonsat per un atac de l’aviació republicana al port de Vinaròs. La ocupació va portar a establir la pressó per fer la repressió franquista de la comarca al Convent de Sant Francesc, on molts moriren per les tortures i les males condicions en les que es trobàven, al llarg de mesos acudiren gent de Peníscola i altres pobles d’interior a veure si els detinguts eren alliverats o els enviaven a Castelló, la por es va estendre al Maestrat perdurant al llarg de dècades. Per altra banda, temps desprès es va fer l’expoli de tota la documentació dels ajuntaments i alguns particulars d’aquells anys, i que s’envià a Salamanca i encara no ha tornat.
El dilluns 25 d’abril, deu dies després de la seva ocupació feixista, Benicarló va cel·lebrar, militarment, a l’esglèsia de Sant Bertomeu la primera Santa Missa desprès de vint-i-un mesos sense cel·lebracions religioses. Els dos terços militars de l’exercit colpista van formar a dins de les àmplies naus de l ‘esglèsia de Sant Bertomeu, presidits pel coronel García Valiño, el Tinent coronel Pérez Sales i els comandants dels dos Terços, Luciano García Sánchez (mort el 9 de juliol següent, en els combats a la zona de la serra de Espadà) i Pablo Díaz Doñabeitia.La Missa va ser cantada pels requetès del Montejurra, amb el “Rèquiem” de Perossi al final, mentre molta gent va poder seure a l’esglèsia de Sant Bertomeu damunt dels sacs de garrofes que encara romanien, com a vestigi del mercat en què s’havia dedicat l’edifici eclesiàstic.
70 anys després diversos monuments segueixen en peu a les terres del Baix Maestrat, a més de diversos carrers, recordant-nos el pas per elles de les divisions navarreses de les forces feixistes.

El monument erigit en Vinarós en 1955 en record de l’arribada al mar Mediterrània de les forces de la IV Divisió de Navarra -veure documental de la seva inauguració-, va ser desmantellat i va quedar durant anys abandonat en dependències municipals. Des de 2004 es troba cedit a l’Aula de Cultura Militar “Bermúdez de Castro” de Castelló, que va procedir a la seva restauració i pot contemplar-se a les dependències del Museu d’Història Militar de Castelló.
A Benicarló el monument a la divisió de l’exèrcit feixista anomenada “Navarra” encara es troba al mig de la rotonda d’entrada tocant del parc comarcal de Bombers. D’altres es traslladaren i encara es mantenen al cementeri de Benicarló. Malgrat el nom de la divisió, estava engrosada per nombrosos moros vinguts de terres africanes que s’alistaren a l’exercit feixista. També soldats alemanys estigueren a Benicarló un cert temps. Cal recordar que a la Sènia s’establi una aeroport de la Legió Cóndor de l’exercit nazi.

Cap a Tortosa es dirigí una divisió feixista italiana acoratzada amb cinc tancs. Quan arribaren les notícis de l’ocupació de Vinaròs, l’exèrcit legítim de la República dinamità el pont de Tortosa que havia resistit infinitat de bombardejos. D’aquesta manera es pretenia tallar l’avanç de les tropes italianes. Quan arribaren els tancs al barri de Ferreries no van poder proseguir l’avanç, ocupant tota la banda sud del riu Ebre, i el front es va aturar durant mesos, amb el trist i sagnant episodi de la Batalla de l’Ebre, fins al 13 de gener de l’any següent, en què es va trencar la línia de defensa.

Un periodista italià, Raffaello Patuelli, va escriure la crònica de l’entrada dels feixistes a Roquetes, Jesús i Ferreries el 18 d’abril de 1938, fet que va dividir la ciutat durant 10 mesosRaffaello Patuelli era l’enviat especial del periòdic Il Legionario, el diari que informava els voluntaris italians que combatien al costat de Franco. Des del març del 1938, la redacció d’aquest òrgan de propaganda feixista s’havia traslladat de Valladolid a l’antiga oficina d’El Noticiero de Saragossa. Patuelli, del qual es troben poques referències, té el dubtós mèrit d’haver escrit la crònica de l’arribada dels feixistes al marge dret de l’Ebre a Tortosa, el 18 d’abril de 1938, amb l’ocupació de Jesús, Roquetes, Ferreries i el sector de la Casota. Patuelli ja tenia una certa experiència en aquest camp, ja que també figura com el veritable autor del documental Liberazione di Bilbao, un curtmetratge de 17 minuts fins fa poc atribuït a Corrado d’Errico. De fet, les paraules de Patuelli sobre l’ocupació de Tortosa s’assemblen molt a la descripció del documental sobre la caiguda de Bilbao, amb els soldats feixistes que porten la civilització a una ciutat plena d’edificis en ruïna i grafits a les parets. A més, el documental va estrenar-se el 5 d’abril, uns dies abans que Il Legionario publiqués la seua crònica, amb el títol Entrada a Tortosa amb els carros de combat dels legionaris. I tot seguit, els subtítols A trenc d’alba del 19 d’abril sobre els ponts de la mateixa Tortosa i De l’altra riba llegeixen: «Viva il Duce».
La traducció que avui llegim és la que Vittorio Merello i el tortosí Ramon Miravall van publicar, fa quatre anys, a la revista gratuïta L’Estel. A la seua crònica, Patuelli explica que entra a Tortosa dins d’un carro de combat, a primera hora del matí del 19 d’abril, amb mig cos fora de la torreta del tanc. Recorda que el dia anterior, a les vuit del vespre, cinc carros de combat han sobrepassat Roquetes i han arribat a Tortosa. En realitat, el periodista parla de «la misma Tortosa», com diuen els espanyols», una expressió literal que demostra la importància estratègica que té la nova posició, però també el fet que el nom de Tortosa s’utilitzava per designar tota la regió de l’Ebre. Patuelli diu que els tancs havien passejat pels carrers, i que responien a qualsevol ràfega disparada des de la foscor. Tot seguit, els carros de combat dels italians arriben al pont de ferro dinamitat «una hora abans». Aquí el periodista peca de falta d’informació o d’excés de propaganda, ja que l’escriptor i regidor Joan Cid i Mulet va escriure que el pont de l’Estat va ser dinamitat al vespre del 16 d’abril, i no del 18 d’abril. Durant la nit, una explosió molt gran retronava per les muntanyes i els legionaris italians havien vist una claror que il·luminava tota la vall de l’Ebre, «com si Tortosa sencera hagués explotat». Es pregunten si els republicans han dinamitat un altre pont (també hi havia els ponts de la Cinta i del tren).
Ja al matí, el periodista explica que es troben els últims milicians perduts, que caminen sense rumb i amb els fusells a l’espatlla pels carrers de Roquetes i per la carretera de Tortosa. El barri de Ferreries és buit, abandonat i «quasi somrient sota el sol», mentre els tancs avancen i aixafen la ferralla escampada per l’ample del carrer. Els cables telefònics pengen per tot arreu i el soroll dels carros de combat italians interrompen, amb el seu fragor, el silenci dels carrers deserts. Patuelli diu que «els palaus tenen les portes i les finestres obertes», però no deixa clar si està parlant d’algun gran casalici del marge dret, com la casa del metge Llorca (que sí apareix en una de les fotografies), o dels palaus de l’altra banda del riu (es veu el palau del Bisbe) «amb les finestres negres així com ulls buidats». El cronista dibuixa «l’abandonament petrificat d’una ciutat moderna, destruïda, evacuada, que sembla descoberta molts segles després». Però més endavant parla d’uns «rojos» que, ajupits des de l’altra riba, disparen algunes ràfegues, ja que els republicans «esperen que l’Ebre els protegeixi». La veritat és que ho va fer, ja que la ciutat va resistir tota la Batalla de l’Ebre i va ser front de guerra durant 10 mesos més, fins que el 13 de gener els feixistes van ocupar Tortosa. Encara hi ha un barri que homenatja aquesta data, però del 18 d’abril pocs se’n recorden.